Una llei per comprar i vendre òrgans?

La revolució biomèdica, iniciada fa cinc dècades, ha permès practicar trasplantaments d’òrgans amb èxit, però no ha pogut resoldre el problema de la seva escassedat. Per combatre el dèficit de donacions d’òrgans, la Cambra de Representants de l’estat nord-americà de Massachusetts ha presentat recentment un projecte de llei que proposa als presoners una reducció de condemna d’entre 60 i 365 dies a canvi d’un ronyó, una part del fetge o una extracció de medul·la òssia. És molt difícil que aquest projecte legislatiu avanci, però el que ja és un fet és que l’estat veí de Nova York, a finals d’any, va promulgar una llei que permet retribuir amb un màxim de 14.000 dòlars les despeses associades a la donació de ronyó o fetge. Caldrà estar atents al moviment de la ciutat dels gratacels, perquè el que passa als Estats Units, molt sovint, s’estén a la resta del món. 

La iniciativa de l’estat novaiorquès posa damunt la taula una qüestió ètica que no és nova, i que es filtra amb insistència en el debat públic. Es pot comercialitzar amb el cos humà? I en concret, és lícit comprar i vendre òrgans? A l’Iran, des del 1988 hi ha un sistema regulat i legal de venda de ronyons. El preu oficial oscil·la entre els 2.000 i els 5.000 dòlars. Des del 2010 Israel també compensa amb 10.000 dòlars els donants de ronyó en concepte de despeses de recuperació i assegurança mèdica, i ja s’ha convertit en el país que lidera el rànquing mundial de donants vius de ronyó. El model iranià es basa en un sistema de compravenda de ronyons. En canvi, Israel i Nova York no paguen per l’òrgan, sinó que ofereixen una compensació per les despeses derivades del procés de trasplantament. La línia d’acció d’aquests tres territoris és única al món. A la resta de països està totalment prohibida la venda d’òrgans, o bé l’obtenció de qualsevol tipus de compensació valuosa per un òrgan. Tanmateix, com que les necessitats de trasplantament són moltes i les possibilitats tècniques també, s’ha generat un mercat negre internacional molt pervers, que obliga milers de persones a vendre el seu cos a trossos per poder sobreviure. 

Si tornem a la qüestió de la comercialització del cos veiem com en la cultura occidental hi conviuen dos models. Un és el clàssic, que considera que l’ésser humà no té un domini total sobre la seva vida i el seu cos, ja que creu que la naturalesa humana és sagrada i inviolable, o dit altrament, que la vida i el cos tenen un valor intrínsec, i per tant hi ha una incompatibilitat amb el comerç. Des d’aquesta mirada la donació d’òrgans ha de ser un acte altruista i gratuït. L’altre model, propi de la modernitat, defensa una perspectiva ben oposada. El cos i la vida passen a ser propietats individuals de les quals es pot disposar. Per tant, l’ésser humà té dret de propietat sobre el seu cos, raó per la qual pot vendre’l o comprar-lo. Des d’aquesta mirada, la donació d’òrgans pot ser legítimament remunerada.

A l’altra banda de l’Atlàntic, però no només allà, els moviments neoliberals voldrien que es permetessin els incentius econòmics per als donants vius. Aquesta idea, tot i els problemes ètics que planteja, cada dia té més adeptes i es veu com la solució més efectiva per compensar el problema de l’escassedat d’òrgans. L’objectiu seria la creació d’un mercat mundial regulat i ètic d’òrgans humans. El seu punt de partida és que els trasplantaments salven vides i un mercat d’òrgans permetria salvar-ne moltes més. Un cop permesa la venda, els ciutadans, rics i pobres, podrien decidir vendre els seus òrgans o no. És fàcil imaginar que seran els pobres i no els rics els qui estaran més disposats a vendre un ronyó o un tros de fetge, perquè tenen més necessitats. Però per als partidaris de la comercialització això no és cap problema perquè, en el fons, els pobres en serien els més beneficiats, atès que podrien pal·liar la seva situació, cosa que ara no poden fer. I així es podria controlar l’abús del mercat negre.

El pas que ha fet Nova York és agosarat perquè, encara que pretengui reduir el temps d’espera per a un ronyó, que ara és de 5 a 7 anys (1-1,5 a Espanya), aplana el camí cap a la comercialització d’òrgans. Obrir la porta a aquest tipus de mercat suposa acceptar l’explotació econòmica del cos, beneir la idea que els òrgans humans tenen preu i promoure la desigualtat social entre els qui es veuen impulsats a vendre els seus òrgans i els qui no. Els presoners de Massachusetts ho tindran difícil per reduir la seva condemna, però a la llei de Nova York haurem de vigilar que no li surtin compradors.