El món de les dones i la llei de paritat

Tots mirem el món des de darrere de les nostres intransferibles parpelles, i tots creiem que la nostra manera de mirar-lo és l’adequada, i que les injustícies i la degradació del que ens és proper és el més greu.

Per això, sovint sembla obvi que una dona proclami que l’autèntica igualtat ha de considerar els humans idèntics en drets i deures, que l’autèntica democràcia ha de ser paritària. Un pensament mil vegades repetit es pot fer avorrit i convertir-se en la cançó de l’enfadós si no és per la necessitat innegable de posar en evidència que la història de la humanitat s’aixeca sobre l’opressió o, en el cas de les dones, sobre una doble opressió. I els opressors, com ja fa molt temps escrivia Simone Weil, no tenen voluntat d’esmenar-se ni mala consciència per no fer-ho.

La història del segon sexe és la d’un doble infortuni. Arreu del món veiem que en territoris de fam, elles busquen aliment per als fills; que l’abolició de l’esclavitud no va comportar la de l’explotació sexual; que, en les guerres, la violació és instrument de destrucció; que en la mutilació genital se’ls lleva el dret al plaer; que en les dictadures de fanatisme religiós s’amaga la seva identitat i se les fa desaparèixer de l’espai públic i de l’accés al coneixement... Arreu es repeteixen les constants de l'ostracisme, la desconsideració i, massa sovint, la violència cruel.

Les que tenim la sort de viure en la part del planeta que disposa de més recursos i que s’ha dotat de sistemes de govern d’elecció democràtica voldríem que tot el pensament social i totes les decisions polítiques anessin encaminades a aixecar la llosa cultural que pesa sobre la persistència de les desigualtats. Durant segles hem estat considerades diferents no en el sentit de la diferència biològica sinó en el de la inferioritat de la nostra existència.

Voldríem que, quan les Constitucions proclamen la igualtat i la inadmissibilitat de cap discriminació per raó de sexe, raça, religió... aquesta proclama en la llei magna esdevingués un compromís de no tolerar cap tracte injust. Però la llosa persisteix.

És aquesta llosa cultural la que permet signar convenis on per la mateixa feina es pugui pagar menys a les dones. És en aquesta llosa on viu aferrada la idea que som bones segones, i la sorpresa quan aconseguim ser primeres. Aquesta llosa permet que en situació de pobresa l’obligació d’alimentar els fills recaigui sobre les dones. I que alguns es considerin propietaris de qui hauria de ser la seva companya de vida. I explica el trencament de la ratlla prima que hi ha entre compartir, controlar i maltractar. És aquesta llosa cultural atàvica, invisible, transmissible, la que confon virilitat amb masclisme i traspua per les parets de molts nius de vida en comú.

Aquesta llosa tothom afirma combatre-la. Perquè, avui, acceptar que el segon sexe és diferent, que l’univers li ha destinat funcions de cura perquè el primer sexe segueixi dominant el món, és una cosa que no compleix amb el requisit de correcció política. El missatge públic dels personatges públics és de defensa de la igualtat.

Ara bé, l’entrada en l’escena política de l’extrema dreta ha acaronat l'oïda d'alguns. Són els que temen perdre el seu domini covard sobre éssers humans que diuen estimar, i neguen que les seves reaccions violentes estiguin gestades en la llosa cultural de la superioritat. Sembla una diferència inofensiva, de matís, però conté tot el verí que ha alimentat durant segles la gruixuda llosa de la teoria que ens feia sentir inferiors pel fet de ser diferents.

La solució rau en organitzar una societat on la meitat del món sigui de les dones, i la meitat de les tasques vinculades a la llar i a la cura sigui dels homes. La formulació de la solució és simple, fàcil d’escriure. Però difícil de complir, i una autèntica revolució social.

Sense bretxa salarial, sense dobles jornades, sense justificacions ni sobreobservacions innecessàries –ves, com que és dona, que no faci cap disbarat–... la meitat del món per a les dones seria possible si la part masculina de la humanitat acceptés com a pròpies les tasques vinculades a la llar i a la cura en general, i acceptés que les dones no han de tenir una càrrega sobreafegida, no més que els homes, quan assumeixen una responsabilitat.

Aquesta setmana el govern espanyol ha ampliat la llei de paritat. La norma, que afectava les llistes electorals, el mateix govern o els consells d'administració de les grans empreses passa a regular també la composició d'òrgans com el Tribunal Constitucional, el Consell d'Estat, el Tribunal de Comptes o el Consell General del Poder Judicial. I benvinguda sigui la llei, però el canvi cultural va més enllà. El discurs de l’extrema dreta atempta contra els drets de les dones a la seva igualtat real, però, sobretot, impedeix que s'aprimi la llosa, impedeix el canvi cultural. I aquest canvi requerirà molt temps d'exemplaritat.