"Llei natural" i assetjament sexual

Hi ha coses que el procés judicial no pot solucionar. Es tracta d’un mecanisme extraordinari, molt antic, de resolució de conflictes. No se sap com ni quan va començar, però un bon dia un grup d’humans va decidir que la millor manera de resoldre un conflicte no era combatre per veure qui era més fort, sinó que un tercer aliè al conflicte donés la raó a qui la tingués. Van trencar la llei natural. Ja no guanyarien els més poderosos, sinó aquells a qui els jutges veiessin com una “millor persona” d’acord amb paràmetres sociològics de conducta que varien en cada grup humà. En qualsevol cas, en l’instant històric en què es va fer trencar aquesta llei natural per primera vegada va néixer allò que anomenem justícia. No deixa de ser paradoxal.

És un model d’èxit. Existeix d’una manera o una altra en l’enorme majoria de cultures del món en formes sovint sorprenents. Algunes encara conserven restes de l’antic recurs a la força i celebren cerimònies –sovint proves– per comprovar de manera relativament pacífica qui és el més fort. La majoria són qualificades d'ordalies, paraula germànica que prové del terme judici, però en realitat deleguen en una divinitat la decisió sobre el conflicte. Se sotmet les parts enfrontades a una prova gairebé sempre de resistència física, i qui la guanya és perquè un déu l’ha ajudat. Un exemple més de com els éssers humans sovint s’intenten escapolir de les seves responsabilitats quan sorgeixen complexitats, i busquen només una manera de girar full i oblidar-se del tema.

Però com deia al principi, hi ha conflictes que el procés judicial no pot resoldre. Recórrer a les lleis o a una religió –la religió és una altra manera de fer lleis–, tampoc. Les lleis intenten pautar conductes i, per tant, evitar conflictes, però no sempre arriben ni a temps ni de manera encertada. Hi ha alguns comportaments humans que encara estan ben vistos, o almenys tolerats com a inevitables per una part de la població, que hi percep poder i plaer, i que per això els duu a terme. Un dels més destacats és l’assetjament sexual, en qualsevol àmbit però particularment en l’ambient laboral. Pot ser el cap o pot ser un company, però sempre sotmet a un malson la víctima.

La seqüència d’esdeveniments gairebé sempre és uniforme, amb variacions accidentals. El futur agressor s’aproxima a la víctima per la via de la cordialitat. Aquesta etapa pot durar més o menys, però quan la víctima finalment el defuig de manera més explícita, comença la violència de l’assetjament. De vegades fins i tot s’avança i l’agressor aborda la víctima amb moixaines o altres tocaments més compromesos, i fins i tot en alguns casos tot acaba amb una veritable agressió sexual.

Quina és la dificultat del procés judicial? Que per declarar culpable algú es requereix prova, perquè aquest algú, com no pot ser d’una altra manera, està protegit per la presumpció d’innocència. Si no, qualsevol ésser humà, home o dona, podria rebre una denúncia falsa de la qual no es podria defensar. No és gens fàcil demostrar que no ha passat el que mai no ha existit, com és evident. 

Però en aquests casos tampoc no és fàcil demostrar que sí que ha succeït l’assetjament, perquè acostuma a ser clandestí. De vegades hi ha missatges o l’enregistrament d’alguna càmera de seguretat. De testimonis fiables acostuma a no haver-n'hi, insisteixo, per la clandestinitat de la conducta.

Ja portem molts anys de sensibilització de la societat en aquest sentit. De vegades s’ha arribat a l’excés de proposar la supressió de la presumpció d’innocència, cosa que no és acceptable perquè generaria problemes encara més greus. El problema, com deia, és que l’erradicació d’aquests comportaments repugnants no és en el procés judicial, sinó en la societat. No va ser un procés judicial el que va portar els drets laborals als treballadors, sinó moltíssimes mobilitzacions i un patiment col·lectiu que encara no ha acabat i que sempre amenaça amb tornar.

Aquestes conductes només s’acabaran quan particularment els homes, entre si, no riguin cap gràcia masclista, sinó que la reprenguin. Quan la societat no atribueixi als homes el rol de la força i a les dones el de la sensibilitat; cal trencar també aquesta falsa llei natural. Quan en qualsevol relació humana, també les sexuals, no hi hagi un repartiment d’actituds en funció del sexe, sinó una atribució de rols absolutament igualitària i, de fet, indiferent. 

Els delictes cal denunciar-los i castigar-los. Però si es vol que s’acabin, cal atacar-ne les causes.

Jordi Nieva-Fenoll és catedràtic de dret processal de la Universitat de Barcelona.