La situació de les llengües oficials a l'estat espanyol és d'una desigualtat flagrant, consagrada jurídicament per diversos reglaments i normatives, començant per la mateixa Constitució del 78. A la màxima llei espanyola hi queda ben clar que la llengua oficial d'Espanya és el castellà (diu castellà, no espanyol) i que tots els ciutadans tenen el deure de conèixer-la. Tot seguit, concedeix que “les altres llengües espanyoles seran també oficials a les respectives comunitats autònomes d'acord amb els seus Estatuts”. No esmenta quines són ni com es diuen aquestes misterioses “altres llengües espanyoles”, ni a quines comunitats autònomes es parlen. De la vaguetat de l'article 3.2 se'n desprèn que evidentment no existeix cap “deure” de conèixer el català, l'eusquera i el gallec (les “altres llengües” en qüestió) i que, si de cas, als seus parlants els assisteix tan sols el dret d'usar-les als seus territoris. (El fet d'evitar concretar-ne els noms va dur a maniobres divisives com fer constar el “valencià” com a llengua oficial del País Valencià, oficialment rebatejat també com a Comunitat Valenciana al seu Estatut d'Autonomia.)
Una llei de multilingüisme com la que varen acordar els presidents Pere Aragonès i Pedro Sánchez a la seva trobada de dijous passat ha de corregir, d'entrada, aquesta desigualtat, consagrant el català, l'eusquera i el gallec com a llengües oficials (i no “cooficials”) a tot l'estat espanyol. La llei en qüestió hauria d'incloure un reconeixement de la minorització que han patit, a través del temps, les llengües diferents del castellà, i de la necessitat de compensar i revertir aquesta minorització. D'aquest reconeixement se n'haurien de derivar un seguit d'obligacions al sistema educatiu —que hauria d'assegurar un cert nivell de coneixement de les llengües oficials de l'Estat—, i en els usos administratius i institucionals, en què les quatre llengües haurien de ser utilitzables en peu d'igualtat: als documents dels organismes públics, o en àmbits com el sanitari o el judicial, on aquesta igualtat, ara com ara, és molt lluny de produir-se. Igualment, la ràdio i la televisió públiques (pagades també pels contribuents que parlen català, eusquera o gallec) haurien d'assumir una tasca activa de difusió i promoció de la diversitat lingüística. I el govern d'Espanya hauria de promoure el coneixement de la seva diversitat lingüística en l'àmbit internacional (començant per la Unió Europea, on l'oficialitat del català, l'eusquera i el gallec es troba encallada) i incentivar-lo en l'àmbit tecnològic, a les xarxes socials, plataformes de streaming, etc.
Òbviament, una llei de multilingüisme hauria de fer impossibles mesures legislatives contra els drets lingüístics com la segregació lingüística dels alumnes de l'escola pública que pretén dur endavant el Govern de les Balears, o la persecució institucional de la llengua catalana que practica l'actual Generalitat Valenciana, i penalitzar-les. I hauria de consagrar i blindar els drets lingüístics com a drets fonamentals.
