Quan encara és protagonista per ser font d’inspiració d’Ursula von der Leyen per solucionar el tema de la immigració, Giorgia Meloni torna a sumar una altra victòria, en aquest cas al seu país, després que el Parlament italià hagi aprovat una llei que tipifica la gestació subrogada com a “delicte universal”. Els infants immigrants serveixen per a una cosa i els infants comprats, per una altra. El que sembla una contradicció brutal dels drets humans sempre depèn de la utilització ideològica que es faci dels humans.
La gestació subrogada ja està prohibida a Itàlia però la nova llei permetrà perseguir els que recorrin a aquest mètode fora del país, amb penes que poden arribar a ser de presó. Està comprovat que, estadísticament, qui més opta per aquest sistema de compra d’infants són les parelles heterosexuals, però el col·lectiu homosexual italià ho ha rebut com un nou atac directe contra els seus drets, la qual cosa no deixa de ser certa. El govern de Meloni fa temps que ha prohibit registrar els fills nascuts per reproducció assistida de les parelles de dones i, com a bon govern d’extrema dreta, defensa a ultrança l’anomenada família tradicional, que, com ha demostrat la història, és la font de totes les bondats i, com la història també ha demostrat, defensar-la a ultrança ha fet un món molt millor. En fi, l’odi no té arguments i jo només tinc ironia. Però posem el dit a la llaga. Tenen dret les persones, heterosexuals o homosexuals, a comprar una criatura gestada per una persona aliena que s’hi presta per diners? Casualment també està comprovada, i aquí no hi ha ironia, la necessitat econòmica de les dones que posen el seu cos i el seu nadó a disposició d’altres persones amb més recursos i menys fertilitat. Com també està comprovada, abans que saltin els d’aquest argument, la mínima incidència de la gestació altruista. Per moltes més dades contrastades que no m’hi caben aquí, recomano la lectura d'El negoci dels nadons d’Elena Crespi (ed. Raig Verd). I tornem a la pregunta: tenen dret, les persones, a comprar criatures?
En aquesta societat de compravenda ens hem oblidat, o ens en volem oblidar, que ser pare o mare no és cap dret. En aquest camí cap a la maternitat i paternitat hem abandonat els drets dels infants i els de les dones, i hem posat per sobre les nostres pròpies necessitats, ja siguin heterosexuals o homosexuals. Però hi ha altres maneres de ser pares o mares. Es poden adoptar infants, i si les lleis són més restrictives en el cas de l’homosexualitat, cal activar la lluita perquè deixin de ser-ho, en lloc de fomentar les vies alternatives que fustiguen els drets de les dones i els de les criatures. També hi ha l’acolliment, que sense ser una maternitat és una necessitat infantil urgent. Però la realitat és que el desig va més enllà d’acompanyar una criatura. L’infant ha de ser “nostre” i el volem acabat de néixer. I si paguem perquè una dona ens renti la casa, ¿per què no podem pagar perquè ens faci una criatura?
És evident que les raons que té l’extrema dreta per fer lleis restrictives de la gestació no tenen a veure ni amb els drets de les dones ni amb els dels infants sinó amb la seva visió retrògrada de la societat. És evident que tot el que pugui fer l’extrema dreta per atacar l’homosexualitat serà fet i ja s’està fent. Com també és evident que aplaudir una llei que prohibeixi aquesta pràctica de conte de la serventa no em fa ser d’extrema dreta i, encara menys, tenir Meloni de referent. Com també és evident que ser mare o pare no va de tu ni dels teus desitjos. Va de les criatures que neixen i dels valors que els estàs lliurant després de comprar-les.
