La llei d'habitatge davant la crisi que ve

Després del 2008 va esclatar una veritat coneguda a mitges: que els materials amb què s'havia construït l'accés a l'habitatge a Espanya eren molt febles. La sortida de la crisi va implicar un augment de les persones que viuen de lloguer i també va consolidar la consideració de l'habitatge com a bé d'inversió premiat per l'Estat amb tota mena de prebendes fiscals i prerrogatives per als propietaris. La llei que està a punt d'aprovar-se s'ha venut com un intent de solucionar el gravíssim problema d'accés a l'habitatge –recordem, un dret constitucional–, però ha acabat sent més declarativa que una eina que estigui a l'altura del problema. No només no aborda les grans pujades de les hipoteques aquest últim any, sinó que tampoc farà baixar els preus del lloguer en un moment en què estem assistint als primers signes d'una agudització de la crisi d'habitatge permanent en què vivim.

Algunes dades ja són preocupants. L'any passat es van presentar més de 25.000 nous procediments d'execucions hipotecàries –dades del Consell General del Poder Judicial– i un 20% d'hipotecats ja estan al límit de l'impagament. Mentrestant, les demandes presentades per propietaris d'habitatges en lloguer, la majoria per impagament, ascendien a una mica més de 61.700. Si sumem aquests casos “conflictius” susceptibles d'acabar en desnonaments als 25.000 que comentàvem, ens surt la xifra de 88.000 casos en un sol any, dades molt similars a les que es van produir a l'inici de la crisi del 2008 –encara que en aquest cicle pesessin més els hipotecaris.

Davant d'aquesta dimensió del problema, la nova norma és un dit que intenta tapar el sol. Els sindicats de llogaters parlen de "farsa" perquè els preus del lloguer continuaran pujant, ja que la llei conté forats que permeten esquivar la regulació. D'una banda, l'índex de preus es fixarà, en les anomenades “zones tensionades”, d'acord amb un preu de mercat ja inflat –el lloguer ja s'emporta un 40% de la renda dels llogaters, i força més a ciutats com Barcelona o Madrid, sobre un 58%, segons dades de la CCOO–. A més, la regulació no parla del lloguer temporal, que podrà continuar pujant sense límit, quan sabem que dispara els beneficis dels propietaris i expulsa els veïns en ciutats com Barcelona. Per al Sindicat de Llogateres, aquestes excepcions previstes permetran incrementar fins a un 35% el preu d'un lloguer mitjà a Barcelona.

En matèria fiscal la llei permet que les classes propietàries conquistin nous beneficis. En concret, tindran fins a un 90% de rebaixa tan sols reduint un 5% el lloguer respecte al contracte anterior. És a dir, que virtualment poden deixar de pagar impostos. Per tant, el lloguer continua sent un bon negoci impulsat per l'Estat –ja hi ha més d'un 17% de famílies que obtenen rendes d'aquesta manera, mentre es deixen tirats joves i dones precàries i els migrants, que són els més afectats pel cicle especulatiu del lloguer–. L'objectiu és transparent: transferir riquesa de les llars més pobres a les més riques, les que tenen propietats.

Les propostes de la PAH (Plataforma d'Afectats per la Hipoteca) que podrien mitigar una mica aquesta desigualtat han estat arraconades una vegada més. El millor exemple, que els processos d'impagament hipotecari dels grans tenidors es puguin convertir per llei en lloguers socials. El conjunt del moviment per l'habitatge demana, a més a més, que els preus de lloguer baixin radicalment, és a dir, al nivell de vida dels llogaters. Això s'aconseguiria fixant un índex públic que no tingués de referència els preus del mercat, com proposa la nova llei, sinó la renda de cada zona: no podria excedir el 30% dels ingressos reals dels seus habitants.

Si el sentit comú ja està conformat per una idea especulativa en l'àmbit de l'habitatge, aquesta llei no fa altra cosa que reafirmar-la. Redactada per acontentar les classes propietàries, ni tan sols ha aconseguit tapar els forats per on s'escapa el malestar, encara que era un dels seus objectius. Si les dades que parlen d'un aprofundiment de la crisi es confirmen, podem estar a les portes d'un nou cicle de lluites per l'habitatge. D'aquí venen les noves lleis repressives que ens ha deixat el govern progressista, que semblen específicament dissenyades per confrontar-les, com passa amb la reforma de la sedició, que criminalitza ocupar una seu bancària o les oficines d'un fons inversió encara que sigui de manera pacífica.