La llei d’Aran i la reforma territorial francesa

No sé si se n’han adonat, però des de dimecres de la setmana passada, arran de l’aprovació del Parlament de la nova llei d’Aran, a Catalunya hi ha dues nacions. O dos trossos de nació: la catalana i l’occitana. Per molt gastat que sembli l’adjectiu, reivindico poder dir que es tracta d’un esdeveniment històric per al poble aranès, per al procés català i per a les relacions occitanocatalanes. Per què?

És històric per als aranesos pel contingut de la llei. En remarco tres aspectes: la definició d’Aran com a “realitat nacional occitana”; el dret de decidir reconegut al poble aranès; i l’esmena que fixa que la llei sigui referendada pels aranesos en el termini màxim de sis mesos, com si fos el seu Estatut. És històric que el conjunt dels aranesos puguin expressar-se per via directa sobre l’organització de llurs institucions. És històric que reconeguem el dret a l’autodeterminació d’Aran. I és històric que s’acabi l’ambigüitat calculada -amb total mala fe- sobre l’adscripció lingüística, cultural i nacional de la Vall: Aran és, per llei, Occitània. És històric perquè mentre Catalunya va ser estat, a diferència d’Espanya, sempre va respectar els furs, els costums i els drets històrics d’Aran. Segles després, restituïm la història.

També és històric per al procés català, car la llei és un missatge d’una potència abismal en claus interna i externa. Com molt bé ha afirmat els darrers dies el batlle de Vielha i diputat, Àlex Moga, gràcies a aquesta llei “la Catalunya independent i sobirana que desitgen una bona part dels catalans haurà de tenir en compte la singularitat nacional del territori aranès”. I com que Catalunya vol donar exemple del que Espanya hauria d’haver fet, la realitat nacional occitana s’haurà de reflectir en la nova Constitució. Passem del “som una nació i tenim dret de decidir” al “som dues nacions que volem co-construir”.

Com dèiem, tanmateix, aquesta llei també representa un pas històric per al desenvolupament de les relacions occitanocatalanes. La nova llei atribueix a l’Aran el rol de baula entre països catalans i occitans. Aquest aspecte és especialment rellevant en un context de fusió regional previst enguany a França, que passarà de 22 regions a 13.

Avui a França hi ha uns 36.700 municipis -dels quals 2.600 agrupats en “mancomunitats” locals-, 101 departaments i 22 regions. A la Catalunya del Nord, per exemple, hi tenim una capital -Perpinyà- amb una aglomeració -el govern comú del conjunt de pobles al voltant de la capital-, inscrita al departament de Pirineus Orientals, que forma part, alhora, de la regió Lengadòc-Rosselló. Comptem: municipi, aglomeració, departament, regió i estat (i Europa!). Cinc esglaons administratius. C’est pas mal, que dirien els francesos.

Per corregir aquest desori competencial el govern gal té la triple intenció de reduir les regions a 13; de crear grans àrees metropolitanes al voltant de la dotzena de ciutats més importants del país; i de suprimir els departaments i transferir-ne les competències als governs metropolitans de les grans urbs. Només sobreviurien els departaments de zones rurals que no disposin de ciutats importants que puguin assumir-ne les competències.

Més enllà de les raons reals d’aquestes reformes que molts no acabem de veure clares, alguns ens demanem per què no es va proposar la fusió de Miègjorn-Pirenèus amb Aquitània, i Lengadòc-Rosselló amb Provença. D’un punt de vista cultural, geogràfic, climàtic i social, hauria estat tan possible una i altra fusions. La fusió del Llenguadoc amb Provença es justificava per motius com l’arc mediterrani. I les regions d’Aquitània i Miègjorn-Pirenèus fa molt de temps que cooperen en polítiques diverses. No fa gaire un intel·lectual vinculat al món de la diplomàcia francesa em va confirmar les sospites: “Posats a fer, França s’estima més disposar d’una gran regió al sud fent de mirall amb alguna cosa a dir a una futurible Catalunya independent”. Qui deia que el cas català era un afer intern espanyol? Amb la fusió prevista, la nova regió disposarà de cinc milions i mig d’habitants, més de 70.000 km i uns 122.000 milions de PIB. Comparats amb els set milions i mig de catalans, els 32.000 km i els gairebé 193.000 milions de PIB català, podria semblar lògic.

A mi em sembla un error de càlcul garrafal de París -que catalans i occitans haurem d’aprofitar-. D’entrada, perquè és incomparable un estat sobirà amb una regió francesa. I, sobretot, perquè aquest nou escenari és, més aviat, una gran oportunitat de cooperació tant per al Principat com per a la nova regió sud-occitano-nord-catalana. Sembla que les futures regions assumiran les competències en formació i treball, centres educatius, transports -trens regionals, busos, carreteres, aeroports i ports- i grans infraestructures. Ells tindran espai -quilòmetres a dojo- i la possibilitat de gestionar infraestructures. ¿Ens adonem del joc que ens pot donar això, per exemple, en logística? ¿Ens adonem que, gràcies a la pertinença administrativa d’Aran a Catalunya, les polítiques de cooperació de la nova República catalana amb la resta de països catalans hauran de ser equivalents a les polítiques de cooperació amb la resta de territoris occitans? ¿Ens adonem que la capital d’una regió culturalment germana de cinc milions i mig d’habitants, Tolosa, serà molt més a prop en tots els sentits de la capital d’un altre estat, Barcelona, que no pas de la capital de la République?

Però l’aprovació de la llei també ha provocat efectes col·laterals d’interessant interpretació. Tot i la definició d’Aran com a “realitat nacional” i el dret a l’autodeterminació atorgat, ni PP, ni C’s ni PSC van enviar el text al Consell de Garanties Estatutàries per tal que opinés sobre la constitucionalitat del redactat. És més: PP i PSC hi van votar a favor! Sabíem que, d’ençà de la verge de Lorda, Occitània s’havia associat a la indústria dels prodigis. Ço que no hauríem imaginat mai és que un territori tan petit com l’Aran hauria estat capaç de provocar un miracle de tal magnitud.