La llei d'amnistia està pràcticament morta
El Tribunal Suprem espanyol, mitjançant un extravagant pronunciament, ha deixat pràcticament sense efectes una llei acabada d’aprovar per les Corts espanyoles. No es tracta d'una llei qualsevol, sinó de la norma més transcendent d'aquesta legislatura i una de les més importants aprovades els últims anys pel Congrés dels Diputats: la llei d'amnistia.
A hores d'ara resulta objectivament evident que el nostre més alt tribunal ha pres aquesta decisió per raons polítiques. Els seus magistrats fa anys que es mostren especialment contraris a qualsevol negociació política amb l'independentisme català. Situats en una posició ultraconservadora, ja fa massa temps que fan servir les seves facultats jurisdiccionals per imposar a tota la societat els seus postulats ideològics i afavorir els interessos estratègics, essencialment, del Partit Popular. El mateix que, a través del CGPJ, els va nomenar discrecionalment per a la seva càrrega.
El polèmic pronunciament reinterpreta arbitràriament la llei d'amnistia. Ho fa malgrat que la llei és clara i no necessita interpretació. El seu article primer deixa meridianament clar que s'han amnistiat tots els delictes de malversació (mal ús de fons públics) comesos durant el Procés, excepte els que es cometen amb la intenció d'obtenir un benefici personal de caràcter patrimonial. El Tribunal Suprem, tot i això, s'inventa que els líders independentistes sí que busquen aquest enriquiment econòmic individual. En la sentència del Procés diu el contrari, però és igual. Ara diu que en finançar la promoció del referèndum de l'u d'octubre amb diners públics, Puigdemont es va estalviar posar-hi diners de la seva butxaca. No hi ha cap prova d’aquesta suposada disposició a pagar-lo amb els seus diners, però és igual. En definitiva, és simplement un invent per no aplicar la llei. Per si no n'hi hagués prou, hi afegeix un argument tan absurd que portaria a dir que la llei d’amnistia prohibeix amnistiar cap persona amnistiable: que els delictes comesos per aconseguir la independència a Catalunya atempten tots contra els interessos econòmics de la Unió Europea, perquè si haguessin aconseguit el seu objectiu Catalunya hauria sortit de la Unió i hauria disminuït la recaptació d'aquesta.
De fet, poc importen els arguments. El que és realment transcendent és que el tribunal rebutja aplicar la llei. El Suprem constitueix l’òrgan judicial espanyol més alt i és l'encarregat de fixar la interpretació de les lleis vinculant tots els altres jutges i tribunals. Així que la seva decisió és difícilment esmenable.
Per sobre del Tribunal Suprem no n'hi ha cap altre. Hi ha, certament, el Tribunal Constitucional que és un òrgan jurisdiccional i vinculant. Tanmateix, només pot decidir sobre la interpretació i l'aplicació de la Constitució i no té la facultat de substituir el Suprem en la interpretació de la legalitat ordinària o la valoració dels fets.
Amb tota seguretat, les defenses dels líders independentistes afectats per la interlocutòria en qüestió acudiran al Constitucional. Davant d'ell, però, només podran al·legar que se'ls ha vulnerat un dret fonamental dels reconeguts a la Constitució. El més probable és que invoquin el seu dret a rebre una decisió judicial que no sigui irraonable ni absurda o que les lleis penals s'apliquin amb certa previsibilitat a partir del contingut, sense interpretacions tan imaginatives. El seu recurs, si és admès a tràmit, trigarà anys a resoldre's. I quan ho faci, el màxim que pot dir el Tribunal Constitucional és que la interpretació de la llei d'amnistia que va fer el Suprem és absurda. Si aquesta fos la seva conclusió, no obstant això, no implicaria aplicar directament l'amnistia als independentistes. Hauria d'ordenar que el cas tornés al Tribunal Suprem i que dictés una nova resolució amb arguments menys irracionals. Res no garanteix que llavors els mateixos jutges, capitanejats pel magistrat Marchena, neguessin novament que sigui d'aplicació l'amnistia i s'inventessin nous raonaments o apreciant altres intencions o conductes en els acusats.
Tot apunta, doncs, que la llei d'amnistia difícilment serà aplicada durant aquesta legislatura. Per descomptat, no als líders del Procés. És possible que sí que l'apliquin jutges inferiors. De fet, ja hi ha hagut dos casos d'aplicació, un del TSJ de Catalunya a l'exconseller d'Interior i a un escorta de Puigdemont; i l'altre d'un jutge d'instrucció que no ha trobat cap problema per amnistiar 46 policies nacionals imputats per les càrregues de l'un d'octubre malgrat que les acusacions els atribuïen delictes de tractes degradants no amnistiables. Pot ser que hi hagi algun cas puntual més aplicable, però cal començar a admetre que després de la interlocutòria del Tribunal Suprem la llei d'amnistia està pràcticament morta.
El que la dreta no va poder guanyar electoralment ho ha guanyat gràcies a un grup de magistrats col·locats a dit al Tribunal Suprem que no se senten vinculats per la llei democràtica ni dubten a imposar el seu propi criteri ideològic a allò expressat per la majoria dels ciutadans en les eleccions. El cost d'assolir els seus objectius polítics és debilitar l'estat de dret i posar en dubte el caràcter democràtic del nostre sistema. No sona gens edificant, però sembla que li compensa.