“Sigueu bondadosos i afectuosos els uns amb els altres, i perdoneu-vos tal com Déu us ha perdonat”, versa el Nou Testament (Ef 4, 32). I si prenem les Sagrades Escriptures com un llibre de saviesa vital, que transcendeix la seva dimensió religiosa, trobaríem moltes referències que parlen del necessari, beneficiós i sanador exercici del perdó. “Soc jo qui t’esborra les faltes.[...] no em recordaré dels teus pecats” en paraules de Jahvè a l'Antic Testament, quan es narra l'acusació del profeta Isaïes al poble que ha buscat altres ídols (Is 43, 25). Per no acudir a allò que cada persona, creient o no, hauria d'haver pronunciat alguna vegada almenys per a si mateix: “Perdona […] com nosaltres perdonem” (Mt 6,12).
No cal acudir a les referències bíbliques o religioses per entendre que saber perdonar, igual que saber demanar perdó, és un dels principis essencials de la vida humana. Igual que equivocar-se i errar. És un potencial que allibera l'ànima i engrandeix l'esperit. A més d'actuar com a antídot davant de tota mena d'adversitats i enemistats.
Però per creure en el perdó i sobretot per exercir-lo, es plantegen algunes condicions prèvies. En primer lloc, haver-ho passat malament. Les experiències dures de la vida moltes vegades requereixen de nosaltres assumir que, per seguir endavant, hem de reconèixer la nostra pròpia responsabilitat (culpa) i després, per descomptat, poder excusar els altres, en l'àmbit individual o col·lectiu, personal o social. I no per candidesa o benevolència, sinó per poder continuar. En un país que, com Espanya, sap què són les guerres, i a més una guerra civil, això no s'hauria d'explicar amb paraules. En un altre país, la història del qual vaig compartir a la primera part de la meva vida, l'antiga Iugoslàvia, també s'ha comprovat que en les èpoques de pau, per molt terrible que hagi estat el passat, arriba el moment en què la víctima s'ha d'enfrontar a la mirada del botxí –i viceversa– perquè es produeixi l'exercici del perdó, en les dues direccions, i la vida pugui seguir. Sobretot perquè hi hagi un futur millor, sense els prejudicis, errors i odis que anteriorment havien portat a actes dolorosos i fatídics.
És per tot això que n'hi ha per al·lucinar que entre els que presideixen les nostres institucions jurídiques, i que haurien de protegir-nos amb el seu sentit de justícia, comprovat (hom s'imagina) per uns mèrits aconseguits durant anys d'experiència i avenços curriculars, n'hi hagi tants de disposats a “llançar la primera pedra”. "L'odi augmenta amb més odi i pot ser vençut, però, per l'amor", va escriure Spinoza. És veritat que en política la paraula amor hi és absent, i gairebé diria que per sort. Si la canviéssim per perdó, que sempre inclou allò de comprendre un altre punt de vista, per molt aliè que resulti, es comprendria millor.
No es tracta de posar-se a la pell de Càndid. Ningú diu que estiguem al millor dels mons possibles. Però allò que ens intenten imposar alguns que tenen potestat de decidir s'assembla més als mètodes de la Inquisició que als de la legislació democràtica. O han oblidat que Espanya és oficialment un país democràtic, en el qual la gran majoria dels seus ciutadans sent vergonya davant del seu passat inquisitorial o feixista? Personalment, no crec que el nacionalisme de cap bàndol sigui bo, i encara menys quan intenta imposar la seva visió i anul·lar el pluralisme polític i social. Però alguns membres de la Fiscalia i de la judicatura espanyoles propaguen directament aplicar la dinàmica de la canilla humana, en què uns –que van d'impol·luts– actuen davant d'altres als quals acusen d'un mal que no es pot excusar. I ens n'intenten convèncer –també de desbaratades trames russes–, disposats a tirar a la foguera a qualsevol que se'ls creui pel camí. Mereixem, després de tot, menys cridòria i més sensatesa. No sé si Espanya, però sí els seus ciutadans, intueixo que la seva grandíssima majoria, ho exigim. I els que encara creuen que hi pot haver cap progrés sense saber exercir el perdó, que posin a la seva tauleta de nit alguns dels textos del cànon literari o filosòfic. De l'Apologia de Sòcrates, de Plató a Crim i càstig, de Dostoievski, de l'Ètica d'Spinoza a la "banalitat del mal" de Hannah Arendt, per anomenar-ne només alguns. Des de la filosofia i la tragèdia grega al pensament contemporani, l'ensenyament sobre el poder redemptor del perdó ens acompanya i dona pistes de com, de vegades, ni tan sols la vida és possible si no assumim passar per l'exercici inevitable, complex i esperançador del perdó.
