La llei d'amnistia té futur
Fa pocs dies, i en aquestes pàgines, Joaquín Urías donava per morta la llei d’aministia, després de les dues decisions del Tribunal Suprem la setmana passada relatives a la situació de Junqueras, Romeva, Turull i Bassa, per una banda, i Puigdemont, Comín i Puig, per l’altra. Jo discrepo. Hi ha diversos escenaris oberts que convé que analitzem detingudament. I ara encara més després de la decisió de dilluns del jutge García-Castellón d’arxivar el cas Tsunami i la de dimarts del jutge Aguirre de demanar al Suprem que obri una causa contra Puigdemont i el seu entorn per traïció, malversació i pertinença a organització criminal.
Primer, recordem que la llei d’amnistia encara ha de ser aplicada a molts processos pendents. Dels 372 beneficiaris que el Govern espanyol estimava que tindria la llei, no arriben a 100 aquells a qui ja se’ls ha aplicat (la decisió de l’Audiència Nacional no s’emmarca tant dins de l’aplicació de la llei com de la lògica normal d’una instrucció penal, si és que hi ha alguna cosa normal en tots aquests casos). De moment, només són set les persones a qui se’ls ha denegat l’aplicació, en tots els casos ha estat per part del Suprem. La llei té encara molt recorregut per fer.
Segon, hem de veure què fa el Suprem respecte el cas que li deriva Aguirre. La malversació que Aguirre creu que s’ha d’imputar, pel que fa particularment al cas de Puigdemont, no afegeix massa cosa al procediment ja obert, i encara en fase d’instrucció, pel jutge Llarena. Podria ampliar-se a les altres persones investigades per Aguirre, com Dalmases i Alay, però no sembla que hagi de prosperar tenint en compte la posició que ocupaven els anys 2016 i 2017. Pel que fa a la traïció i la pertinença a organització criminal, no es poden descartar mai nous malabarismes interpretatius d’aquest Suprem, però si els jutges no disposen de proves més clares d’una veritable trama russa, és una acusació molt difícil de sostenir en un hipotètic judici oral. Veurem si el Suprem està disposat a obrir aquesta causa, i si ho fa, a qui li encarrega la instrucció.
Tercer, i pel que fa a la causa dels set afectats per les decisions del Suprem de la setmana passada, el futur immediat serà el següent. S’acaba de presentar per part de les defenses el recurs de súplica davant del mateix Suprem per la decisió de la sala presidida pel magistrat Marchena, que aquest resoldrà en relativament poc temps i tot indica que denegarà el recurs, reafirmant les decisions ja preses per la sala. S’obrirà així la via de presentar un recurs d’emparament davant del Tribunal Constitucional per vulneració de drets fonamentals, cosa que probablement passarà el mes de setembre o octubre. El TC admetrà a tràmit el recurs. Mentrestant, és quasi segur que arribaran qüestions de constitucionalitat (potser per part de Llarena) o recursos d’inconstitucionalitat contra la mateixa llei d’amnistia (tot i que no deixa de sorprendre que encara no se n’hagi presentat cap), que també seran admesos a tràmit.
A partir d’aquí, haurem de tenir en compte dues variables: la discussió dins del TC sobre el fons dels diferents assumptes que li arribaran i el temps de resolució. Pel que fa al temps, una resposta ultraràpida per part del TC és la que podria donar-se en un any, per exemple, cap a l’estiu de 2025. Però podria ser perfectament que no es resolgui fins al 2026. Jo descartaria escenaris de més llarg termini. Respecte al fons, hi ha altes probabilitats que el TC declari la constitucionalitat de la llei, i també que dictamini que la interlocutòria del Suprem en relació amb el cas Junqueras, Romeva, Turull i Bassa ha vulnerat efectivament el dret de tutela judicial efectiva i el principi de legalitat (articles 24 i 25 de la Constitució), obligant el Suprem a reconsiderar la seva decisió. Però, primer, no es pot excloure que la resposta no sigui aquesta; segon, fins i tot si ho és, caldrà veure en quins termes exactes s’acaben prenent aquestes resolucions, perquè això determinarà el marge de maniobra del Suprem; i, tercer, la pilota només tornaria a la teulada del TS. Però podria ser que amb molt poc marge per a seguir denegant l’aplicació de l’amnistia.
Entremig, podríem veure diverses qüestions prejudicials presentades davant del Tribunal de Justícia de la Unió Europea (per exemple, pels jutges Llarena o Polo), cosa que interrompria alguns dels procediments i dilataria encara més els terminis. I finalment, no oblidem que molts d’aquests casos poden acabar en un futur (llunyà) en el Tribunal Europeu de Drets Humans.
Quina conclusió en podem treure? Doncs que la llei d’amnistia està molt viva. Que seguirà exercint efectes per a bona part dels beneficiaris. I que aquells a qui de moment se’ls ha negat la seva aplicació, en una clara vulneració dels seus drets i dels valors de la separació de poders i d’estat democràtic i de dret, tenen encara un llarg camí ple de revolts, pujades i baixades.