Llei de la Ciència: riscos i riqueses

“La física és com el sexe: pot donar resultats pràctics, però no la fem per això”. Així idealitzava la física, i en el fons totes les ciències experimentals, el genial Richard Feynman, i convertia implícitament els científics en servidors de valors superiors capaços de grans sacrificis vitals en els seus temples-laboratoris.

El romanticisme del gran físic del segle XX està avui superat. El coneixement científic no prové de cap transcendència, sinó que és el resultat d’una activitat humana que dona respostes comprovables tant a problemes immediats com a preguntes fonamentals. És una activitat d’enorme interès social feta per persones amb vocació (o sense) que necessita una llei que, a més d’empènyer-la, la reguli de manera justa.

Després de segles de polítiques científiques erràtiques, la primera Llei de la Ciència a l’Estat veu la llum el 2011. Va ser un avanç que aviat es va mostrar insuficient des del punt de vista de l’excel·lència, de la gestió i de la dignificació de la carrera científica.

En resposta, s'ha aprovat al Consell de Ministres d'aquest divendres una modificació substancial de la llei actual. La nova llei inclou elements positius, com un nou itinerari postdoctoral d’estabilització laboral inspirat en el model anglosaxó del tenure track. El model combat l’endogàmia, afavoreix el retorn dels cervells fugats i millora l’excel·lència del sistema, però se’n limita l’efecte pel petit percentatge reservat a aquest itinerari, especialment a la universitat, i pel reconeixement insuficient dels anys passats a l’estranger. Cal reforçar aquesta figura, que, juntament amb programes d’excel·lència com l’ICREA, és clau per millorar la qualitat de la recerca i augmentar l’èxit en els fons competitius, especialment els europeus. També és positiu el nou tipus de contracte vinculat a activitats científico-tècniques que pretén resoldre la manca endèmica de personal dit de suport, però essencial en una ciència com més va més especialitzada.

Deia Isaac Newton que si hi veia més lluny era perquè va poder pujar sobre les espatlles de gegants. En la ciència actual els gegants són la classe becària, el precariat, i és damunt les seves espatlles que reposa la nostra bona vista actual. És hora de superar també això. Parlem de becaris, si voleu, però amb l’institut de recerca o la universitat es firma un contracte laboral. Tret de les beques d’accés i formació, legalment no hi haurà becaris sinó treballadores que faran tesis doctorals, projectes o estades postdoctorals. Amb aquesta visió, justa, és incomprensible que la llei prevegi una indemnització de 12 dies per any treballat i no 20, com mana la legislació laboral. De fet, com reclamen les associacions, un Estatut del Personal Investigador seria un gran pas endavant.

Amb tot, cal implementar mesures transitòries, no previstes a la llei, perquè la pròxima desaparició dels contractes d’obra i serveis no afecti greument la ciència, on sovintegen a causa de la temporalitat pròpia dels projectes.

També manca, en l'avantprojecte, un calendari conegut i estable de convocatòries que tinguin una burocràcia raonable. ¿Com es pot planificar un projecte o una carrera científica quan no se sap quan surten, i quan ho fan es donen terminis que desafien la salut mental? És sabut que cal preveure un any per accedir a una convocatòria, cosa que redueix la productivitat, i que algunes s’han anat endarrerint uns mesos fins que finalment se n’ha pogut cisar una. Això afecta especialment les persones que tenen més càrregues familiars, que, també en ciència, són sobretot dones. Perspectiva de gènere és també això, no només les bones noves mesures directes que es preveuen per a la igualtat de gènere (i que no hi són per a la diversitat LGTBI). Deixem la imprevisibilitat als resultats de la ciència, no a la seva gestió.

La ciència, però, demana més que aquesta llei. També cal preveure-la en lleis com les de contractes del sector públic, subvencions o patrimoni, que “gestionen igual una patent que una autopista”, segons la Confederació de Societats Científiques. O fins i tot la llei d’estrangeria: per què un brasiler s’incorpora a l’equip en dues setmanes si és davanter, però calen sis mesos si és biòleg estructural? I la més rellevant, la llei de pressupostos. Fa 20 anys volíem arribar al 2% del PIB en R+D. Ara, amb els nous pressupostos, amb sort s’hi arriba comptant l’empresa privada. Mentrestant, la mitjana europea és del 2,3% i la dels estats del primer quartil és ja del 3%. En aquest context, el blindatge de l'1,25% anunciat pel ministeri no pot entusiasmar.

Ja comença a ser hora de construir millor el sistema de ciència. La nova llei s’orienta bé però té el pas curt. Caldrà allargar-lo en el tràmit parlamentari per fer de la ciència una activitat social (o sexual, si seguim l’analogia del misogin Feynman) enriquidora per a tota la societat, i no de risc per a qui la practica.