Llegiu Ferlosio, caps de fava
Rafael Sánchez Ferlosio, que va morir dilluns als 91 anys, escrivia en una llengua que la majoria dels polítics espanyols actuals no poden entendre. Aquesta llengua és el castellà (o l'espanyol, com segurament prefereixen dir-ne ells), però dut a un grau de riquesa, de sofisticació, d'elegància i de precisió que el fa incompatible amb l'obscenitat quotidiana de les seves proclames, amb la desoladora indigència intel·lectual i humana dels seus discursos, les seves propostes i les seves intencions.
La qualificació de “savi”, que molts periodistes adjudiquen a qualsevol que arribi a vell, resulta tanmateix exacta en el cas de Ferlosio: germà de lletres d'altres dissidents com Agustín García Calvo o Juan Goytisolo, per la profunditat, el rigor i l'abast de la seva obra la seva importància és equiparable a la d'altres gegants europeus com Guido Ceronetti o Tzvetan Todorov. Alguns gasetillers que tampoc l'han llegit ni en sabrien, i que només saben parlar-ne d'oïda i en termes de 'loor y prez de las letras españolas' (Ferlosio era molt més que el premi Cervantes o el Nacional de las Letras, per descomptat) s'apressaven a destacar-ne ahir, als seus obituaris, el fet que fos un fustigador incansable “dels nacionalismes”. Això és cert, i encara caldria afegir-hi que molts dels seus textos ataquen amb una fúria particular el patriotisme, una d'aquestes emocions nobles en principi però que muten amb extrema facilitat cap a plantejaments feixistes, antihumans o, senzillament, necis. Però es descuidaven de remarcar que el nacionalisme que més va deplorar i més va combatre Ferlosio, perquè li tocava sofrir-lo més de prop, era l'espanyol. 'La españolez', com ell l'anomenava. Exactament aquest tipus de nacionalisme obtús, agressiu, fatxenda i orgullós d'ignorar-ho tot, de confondre-ho tot, de menyprear-ho tot i de mentir sobre qualsevol cosa que avui ens toca tornar a sofrir, per descortesia del PP, de Ciutadans i de Vox, i de no poques tristes figures del PSOE, començant per la del fracassat ministre d'Exteriors Borrell. Tampoc entendria Ferlosio, en cas que el llegís, el rei Felip VI, que ahir en feia elogis sense tenir en compte que elogiar Ferlosio equival a refutar-se a ell mateix i a la seva manera d'entendre la institució que representa. Tots ells farien bé de llegir alguns dels volums dels assajos de l'autor, tal vegada començant per 'La hija de la guerra y la madre de la patria' (publicat, com moltes de les seves obres, per Destino).
L'obra assagística completa es troba publicada per Penguin Random House en quatre volums ('Altos estudios eclesiásticos', 'Babel contra Babel', 'Gastos, disgustos y tiempo perdido' i 'Qwertyuiop'), de lectura absolutament recomanable per a tothom, menys per als esmentats. Perquè Sánchez Ferlosio és un escriptor exigent, però no abstrús: ben al contrari, llegir-lo sempre és un plaer. Només resulta incomprensible per a aquells que s'obstinen a viure amb el cap tancat i el cor podrit (abans que ningú s'esveri, l'apel·latiu “caps de fava” és traduïble al castellà per “botarates” o “pazguatos”).