Llegir què diu Francesc Antich

És del tot recomanable llegir l’entrevista a l’expresident del Govern Balear Francesc Antich, feta per la directora de l’Ara Balears, Cristina Ros. Antich va governar les Balears en dues legislatures no consecutives: de 1999 a 2003, i de 2007 a 2011. Van ser els dos primers Pactes de Progrés, precedents dels altres dos que va presidir Francina Armengol, de 2015 a 2019, i de 2019 a 2023. El primer  Pacte de 1999 va ser certament històric, ja que fins aleshores la comunitat autònoma de les Balears havia estat governada únicament pel PP, liderat pel molt poc honorable Gabriel Cañellas, que curiosament va caure a conseqüència d’un cas menor de corrupció, el del Túnel de Sóller. Un Aznar acabat d’arribar a la Moncloa va trobar que havia de donar exemple: amb el PP, a diferència del que havia passat amb Felipe González, no hi hauria corrupció (rialles enllaunades). El Pacte de Progrés va inaugurar l’alternança de govern a les Balears, i en certa manera es pot veure com un antecedent del primer tripartit d’esquerres a Catalunya, que es va formar quatre anys més tard. 

En els darrers vint-i-cinc anys les Balears han sofert canvis espectaculars pel que fa a la seva demografia i composició social, i s’han convertit en pastura del turisme de masses i l’especulació urbanística. Però la seva societat també ha evolucionat, s’ha educat en democràcia, ha madurat. Les recents manifestacions, donant resposta a cadascun dels fronts involucionistes del govern de PP i Vox (la llengua i l’escola, la massificació turística, la defensa de la memòria històrica) en són bones expressions.

Aquest procés de millorament democràtic lent, però cert, va començar a fer-se notar amb el primer Pacte de Progrés, que Antich, a l’entrevista de l’Ara Balears, qualifica d'“absolutament revolucionari”. És un adjectiu abusat, però sens dubte va significar un canvi profund i positiu en molts aspectes. Polítiques socials, polítiques mediambientals, polítiques educatives, polítiques culturals i, per primera vegada, polítiques econòmiques que gosaven posar en qüestió la total hegemonia dels hotelers (que es van convertir, per al primer Pacte, en uns antagonistes molt més demolidors que el PP). Aquestes, de fet, han estat les senyes d’identitat dels governs d’esquerres a les Balears, bastant més reformistes que revolucionaris. Els blocs també han quedat ben definits: d’una banda, la dreta (que tradicionalment era el PP, i després ha estat PP més Ciutadans o PP més Vox); i, de l’altra, els combinats d’esquerres (el segon Pacte va sumar també la dreta nacionalista d’UM, i va anar malament), que necessàriament inclouen el PSIB-PSOE (la formació a la qual pertanyen tant Antich com Armengol) i també necessàriament Podem (o la formació que estigui a l’esquerra del PSOE a l’Estat a cada moment), així com els ecosobiranistes de Més per Mallorca, Més per Menorca i Gent per Formentera, que han tingut un paper absolutament cabdal en aquesta tasca de redreçament democràtic. La feina que queda per aprofundir-hi és enorme.