Passegem per la ciutat, anotem adreces i sovint no ens preguntem qui hi ha al darrere dels noms dels carrers. Aquesta setmana he descobert qui era Roc Boronat, després de sentir tantes vegades aquest nom que forma part del nomenclàtor barceloní.
Vaig poder assistir a la cerimònia de lliurament dels premis literaris Roc Boronat, que enguany han arribat a la vint-i-sisena edició i que promou l’ONCE de Catalunya amb l’admirable intenció de promoure la creació literària en llengua catalana.
El guanyador va ser el valencià Carles Durà amb l’obra L’Àlex del somriure, escollida entre les cinquanta-dues obres presentades. El jurat també va guardonar l’obra Perseguit, de David Ciscar, en l’apartat de prosa per a escriptors cecs o amb discapacitat visual greu.
El moment probablement més emotiu de la vetllada va ser quan l’auditori de l’ONCE, ple a vessar, va escoltar en silenci les paraules de Roc Boronat, el polític republicà que va morir a Mèxic l’any 1965. El so de la gravació era, en si mateix, un homenatge a la memòria històrica, i l’accent que parlava Boronat, un recordatori ple de nostàlgia del català que parlaven els nostres avis.
Però, qui era Roc Boronat? Aquest polític i escriptor nascut al Poble Nou va ser un dels fundadors d’Esquerra Republicana de Catalunya i va participar en els fets de Prats de Molló l’any 1926, raó per la qual va ser detingut, jutjat i finalment expulsat del país.
En tornar a casa, l’any 1930, va ser escollit regidor a l’Ajuntament de Barcelona i designat comissari del departament de beneficència municipal. Va ser aleshores que, veient la quantitat de persones que havien quedat cegues durant la guerra i que malvivien demanant almoina als carrers, va tenir la pensada de fundar l’Associació de Cecs de Catalunya, organització que va crear, el juny de 1934, el cupó del cec. És a dir, aquest sorteig que encara ara anomenem els cegos i que ha permès a tantíssimes persones cegues guanyar-se la vida dignament.
Després d’això, Boronat va ser empresonat pels Fets del Sis d’Octubre de 1934, i va acabar exiliant-se després de la Guerra Civil. Va viure a Montpeller, a Casablanca, i finalment va acabar establint-se a Mèxic.
Els hereus del llegat de Boronat, però, han anat molt més enllà. L’ONCE ha treballat perquè les persones cegues o amb gran discapacitat visual, a més de treballar, puguin tenir accés a la cultura. Una de les tasques que promou és la publicació d’obres literàries en el sistema braille i, més recentment, els audiollibres.
Si la lectura és, per a qualsevol persona, una nau per viatjar, un refugi per protegir-se de la realitat sovint massa difícil i una companyia, imagineu que ha de ser per a una persona cega.
Per això, L’Àlex del somriure, de Carles Durà, serà publicada per l’editorial Univers però també es podrà aconseguir en braille i en audiollibre. I aquesta història, tràgica però lluminosa, sobre la relació entre un pare i el seu fill de disset anys greument malalt, podrà arribar a tothom qui vulgui llegir-la.
Com deia la premi Nobel Alice Munro, que ens ha deixat aquesta setmana, les històries ens connecten amb els altres i ens ajuden a entendre’ns a nosaltres mateixos. La literatura ens connecta, les paraules ens ajuden, i tant és si les llegim, o les escoltem, o ens arriben a través dels capcirons dels dits.
