Llegendes sobre la immigració
La catàstrofe del Japó ha fet que passessin desapercebudes algunes informacions que haurien fet córrer tinta en època de normalitat informativa. Com l'última enquesta del Centre d'Estudis d'Opinió que es va fer pública fa pocs dies i que qüestiona la idea de "terra d'acollida" que sempre ha estat -o havia estat- Catalunya.
L'ARA es feia ressò de l'enquesta amb afirmacions tan contundents com: "La meitat dels catalans no llogarien el seu pis a un immigrant" o "Més d'un 40% dels catalans considera la immigració negativa o molt negativa". I encara n'hi ha més. Segons el CEO, un 61,8% dels ciutadans pensen que els autòctons haurien de tenir preferència a l'hora d'escollir escola (l'enquesta no pregunta què passa amb els fills del 12,7% dels treballadors afiliats a la Seguretat Social que són estrangers i que paguen els seus impostos com qualsevol català). Encara bo que també hi ha algunes dades positives, com ara que el 72% dels catalans aproven la inversió en acollida a les escoles on hi ha molts immigrants, o el 54% que pensen que la immigració ha estat positiva per a l'economia.
L'enquesta s'ha fet de manera presencial a 1.600 persones i només inclou la població autòctona, de manera que exclou el 17% dels catalans. Aquest criteri de l'enquestador ja revela la intenció d'obtenir unes xifres contundents. I a fe que ho són, però ningú no pot negar que l'olla fa temps que bull. Mentre que des de les institucions s'ha intentat que la societat catalana assimilés l'arribada de més d'un milió d'immigrants els últims anys, l'estat d'opinió s'ha anat fent cada vegada més intolerant. I no és estrany. El creixement econòmic que es va viure a l'Estat en època aznariana es basava en el nombre de llocs de treball i no en la productivitat: mentre que el nombre de llocs de treball va créixer el 3%, l'increment de la productivitat va ser completament nul, el creixement es va basar en el factor treball i no en la inversió en capital. Aquest creixement econòmic de bases febles i qüestions molt més prosaiques han fet créixer la mala percepció de la immigració. Però també és cert que, en la majoria dels casos, aquesta mala percepció no es basa en l'experiència personal sinó en una idea abstracta alimentada de tòpics, rumors i llegendes urbanes.
En el rànquing de les llegendes urbanes més populars contra els immigrants, hi ha rumors estrella com ara que els immigrants abusen dels serveis sanitaris gratuïts (segons l'enquesta del CEO, ho pensen un 56,3% dels catalans), mentre que les dades demostren que a Catalunya els immigrants van al metge la meitat de cops que els autòctons perquè, entre altres motius, són majoritàriament població jove i sense malalties cròniques. O que els petits comerços d'immigrants no paguen l'IAE, quan aquest impost ja no existeix per a tots els petits comerços. O que incompleixen la llei d'horaris comercials i que obren els dies i les hores que volen perquè no tenen inspeccions, mentre que la llei diu que les botigues d'alimentació de menys de 150 metres quadrats poden obrir cada dia sense límit horari excepte els dies 11 de setembre, 25 de desembre, 1 de gener i 1 de maig (tant si són de pakistanesos com de catalans de la Vila de Gràcia). O que els immigrants s'emporten les ajudes dels serveis socials, mentre que en cap ajuntament ni en cap administració no existeix cap ajuda que es doni en funció de l'origen sinó sempre en funció de la renda i, per tant, en funció de les necessitats socials. Sí, és cert que els immigrants solen ser els beneficiats pel criteri de la renda perquè, com sempre passa, els pobres que acaben d'arribar són més pobres que els que ja hi eren. Però fins i tot tenint en compte això, l'acusació continua sent falsa. L'Ajuntament de Barcelona feia públiques a finals d'any les dades de despesa de serveis socials, i demostrava que la gran despesa es destina a persones grans i a la llei de dependència, i que només el 2,6% dels immigrants tenen més de 65 anys.
El més esgarrifós de l'enquesta és que aquestes xifres apareixen ara que falten poc més de dos mesos per a les eleccions municipals i és justament als municipis on es fan més evidents les diferències culturals i religioses, on es viuen més directament els conflictes socials que se'n puguin derivar i on és més crua aquesta competència per accedir als serveis bàsics. És fàcil que alguns líders xenòfobs aprofitin aquest malestar i en vulguin treure un rèdit electoral per obtenir representació als ajuntaments. El Parlament de Catalunya hauria d'aprovar ara aquella proposta que van fer ara fa un any els partits que aleshores governaven per impedir que cap partit faci servir la immigració amb finalitats electorals. Tots els polítics s'haurien de comprometre, com diu la iniciativa parlamentària, a fer el mateix discurs davant de qualsevol públic sigui quin sigui el seu origen, a no atribuir als col·lectius sencers els problemes puntuals dels individus i presentar els problemes aportant-t'hi solucions. És fàcil empatitzar amb el malestar social en lloc d'assumir la responsabilitat d'explicar la complexitat de les solucions.