Llegeix el premi Ramon Llull sense saber qui fou Ramon Llull
No hi haurà lectures obligatòries a la selectivitat. Per tant, pot passar que un jove lector es compri el premi Ramon Llull de novel·la i no hagi llegit l’autor que dona nom al premi, que fa de baula de transmissió: Ramon Llull. Per a una literatura com la nostra –que no serà, ja, “una literatura”–, el fet és tan dramàtic que, ja, tant és. Com el fet que a l’escola no s’hi ensenyi el que va fer Bach o el que van fer The Beatles. Vaig escriure una ficció per a Catalunya Ràdio, que volia ser una distopia. Una professora segrestava els alumnes per ensenyar-los literatura, perquè no era obligatòria. S’ha d’estrenar aquest any que ve o l’altre i ja no és una distopia.
Paral·lelament, el comitè d’experts et diu que a l’escola, cada cop més, s’hi han d’ensenyar coses pràctiques com cuinar, planxar o anar a comprar. Són feines que –com treure’s el carnet de conduir– són difícils o fàcils depenent de l’interès de l’interfecte. “No pot ser –ens diuen– que els nois no entenguin la importància de fer el dinar i no sàpiguen fer un ou ferrat”. I hi estic d’acord. L’han de comprendre, aquesta importància, però la de Ramon Llull, també.
Si a l’escola ensenyem als nois a fer menús equilibrats i a planxar-se la samarreta (coses útils que s’ensenyaven a casa, perquè tampoc no tenen tant de misteri) haurem d’ensenyar a casa a llegir Ramon Llull. No tothom, esclar. Els que puguem. Planxar és útil, Ramon Llull és del tot inútil. Planxar els interessa, han de sortir de festa; Ramon Llull no els interessa, no serveix per a res.
Jo diria que, tal com van les coses, hauríem de fer que l’alfabetització no fos obligatòria. Per a què et serveix saber què és una metàfora, si no llegiràs mai una metàfora? Jo, a casa, obligaré a llegir, com obligo a menjar verdura bona, que costa, també. Però hi haurà qui no ho sabrà fer. Si llavors em surt algú a explicar que no sé què de la bretxa, trauré el matxet.
