El llegat de Shinzo Abe

L’assassinat de l’ex primer ministre Shinzo Abe mentre participava en un míting electoral a peu de carrer a Nara, l’antiga capital del Japó medieval, ha deixat en estat de xoc una de les societats més segures del planeta. Quan faltaven dos dies per a unes eleccions a la cambra alta que acostumen a servir de termòmetre per mesurar el suport ciutadà al seu govern, l’ex primer ministre Abe estava fent campanya a favor del Partit Liberal Democràtic, la formació que des de 1955 ha governat el Japó de forma quasi ininterrompuda i que ell ha liderat fins a la seua renúncia d’ara fa dos anys. En un sistema parlamentari caracteritzat pels continus canvis ministerials, Abe és considerat una de les figures més influents i populars del Japó de postguerra. Amb la inesperada i tràgica desaparició d’un dels pesos pesants de la política japonesa, i quan les mostres de condol es multipliquen per tot el planeta, convé preguntar-nos quin serà el llegat que deixarà Shinzo Abe. 

L’ex primer ministre representa com cap altra persona les tradicionals nissagues de poder japoneses, unes elits polítiques amb estrets llaços amb el món empresarial que governen el país des de la creació de l’Estat Meiji (1867). Per part paterna, el seu pare era fill d’una família de rics polítics terratinents, i havia ocupat diversos càrrecs ministerials, entre els quals destaquen els de ministre d’Economia i ministre d’Afers Exteriors. Per la part materna, la seua mare, Yoko Kishi, era la filla d’un dels primers ministres més controvertits del Japó modern, Nobusuke Kishi, qui, després de servir com a ministre d’Economia durant l’etapa imperial, i d’haver evitat ser condemnat per crims de guerra, acabaria esdevenint a finals dels anys cinquanta primer ministre del país. Autèntic referent ideològic d’Abe, Kishi seria l’artífex de la revisió del tractat de seguretat amb els Estats Units, un acord que els permetrà mantenir les bases militars al Japó a canvi de protegir l’illa davant de qualsevol atac. Per acabar-ho d’adobar, el seu oncle avi, Eisaku Sato, fou primer ministre durant la dècada dels setanta i guanyà el premi Nobel de la pau per la seua contribució a la desnuclearització del país. Una autèntica nissaga de polítics en un endogàmic sistema polític. 

Fidel als seus antecedents, Abe decidí continuar el llegat de la seua nissaga familiar, i després d’estudiar ciències polítiques, i de treballar breument en el sector de l’acer, entrà en política als anys noranta i anà ascendint en les files del seu partit fins que el 2006 esdevingué el primer ministre més jove del Japó de postguerra. Una agenda ultranacionalista –era membre d’un grup revisionista de la història–, la seua determinació de canviar la Constitució pacifista per permetre la creació d’un autèntic exèrcit i una sèrie d’escàndols com ara la pèrdua del registre de més de 50 milions de contribuents a les pensions el van portar a dimitir al cap d’un any de ser nomenat en el càrrec. 

En només sis anys, el Japó veuria passar sis primers ministres, fins que l’any 2012 es va produir un dels retorns polítics més inesperats de la història recent. Després de recuperar-se dels seus problemes de salut, i d’agafar de nou les regnes del partit, Abe aconseguí imposar-se en les eleccions al Parlament i convertir-se aquest cop en el primer ministre que més anys ha romàs en el càrrec. Conscient de la seua principal debilitat en l’anterior govern, la carpeta econòmica, Abe llançà la que seria la seua política estrella, l’Abenomics (d’Abe i economics), una estratègica orientada a fer créixer l’economia japonesa després d’anys d’estancament i deflació. La seua emblemàtica Abenomics es fomentà en tres pilars: una política monetària agressiva per eixamplar la base monetària i generar inflació, una política fiscal hiperexpansiva amb mesures keynesianes per estimular la demanda a través de la inversió massiva d’obres públiques i, finalment, un paquet de reformes estructurals (entre les quals hi havia la womenomics per incorporar la dona al mercat del treball) basades en la desregulació de determinats sectors molt protegits al Japó, com ara el sector farmacèutic, l’elèctric o l’agrícola. Malgrat els costos d’aquestes reformes i l’augment de les desigualtats entre les classes baixes i mitjanes, l’economia tornà a unes xifres de creixement inusuals per a una economia madura com la japonesa. 

Ara bé, és en l’esfera de la política exterior on el debat sobre els seus fruits està més polaritzat. Un autèntic falcó en matèria exterior, i estret aliat dels Estats Units, Abe impulsà una campanya per transformar la imatge d’un país amb una economia malalta i envellida, en la d’un rejovenit Japó que, com escenificava la portada de l'Economist amb un Abe disfressat de Superman, volia tornar a volar alt i esdevenir una potència a l’altura del que li pertoca com a tercera economia del planeta. El revisionisme ultraconservador, les seues visites al santuari de Yasukuni, on estan enterrades les ànimes de criminals de guerra japonesos, i la seua determinació de convertir les forces d’autodefensa en un autèntic exèrcit capaç de participar en accions militars fora del seu territori el convertirien en una figura durament criticada fora el seu país, especialment entre els seus veïns xinesos i coreans. Malgrat que no va aconseguir el seu somni de canviar la Constitució perquè el Japó esdevingués el que ell anomenava “un país normal”, va aprovar una llei que permet al país participar en operacions de defensa col·lectiva.

En el seu llibre èxit de vendes Utsukushii kuni e [Cap a un país bonic], Abe classificava els líders entre aquells que lluiten pel que creuen malgrat les crítiques i els que decideixen no lluitar i agradar a tothom. Abe fou clarament un lluitador que creia en la política i, des de la seua visió conservadora però complexa de la realitat, fou un líder extremadament transformador en un país que malda per viure en pau i prosperitat, en un entorn altament conflictiu.