William Osler va ser un metge canadenc que va viure a cavall dels segles XIX i el XX i que va deixar un llegat impressionant als Estats Units, Anglaterra i a tot el món. Va ser ell qui, el 1889, va crear el sistema de residència mèdica que seguim utilitzant, i qui va insistir que els estudiants havien d'aprendre al costat del llit del pacient i no només a les aules. Osler va escriure que "qui estudia medicina sense llibres navega per un mar inexplorat, però qui estudia medicina sense pacients no va al mar en absolut". De fet, la seva dita més coneguda era: "Escolta el teu pacient, t'està donant el diagnòstic”, remarcant la importància de fer una bona anamnesi per a la història clínica.
És per això que comprendreu que em quedés esparverada amb el que ara us explicaré. És probable que vosaltres també us hi quedeu una mica després d’haver llegit aquest primer paràgraf. Doncs bé, resulta que William Osler també va ser responsable d'instituir un biaix de gènere en la medicina cardíaca que encara avui té conseqüències fatals. Em direu que no deu ser l’únic responsable. D’acord. Però segur que tampoc no va ser ell tot sol qui va assolir les fites esmentades (i d’altres de potents). La feina sempre és d’equip. I qui la continua també és una munió de persones. Però si li atribuïm en solitari les bones gestes, bé que li podem atribuir també les pífies.
És cert que el seu racisme ja era conegut (va arribar a dir que odiava els llatinoamericans i que el Canadà havia de ser només de blancs), però no es coneix gaire la seva misogínia mèdica. Qui ho ha investigat és Elizabeth Comen, una oncòloga de Nova York, en el seu llibre Tot al seu cap: les veritats i mentides que la medicina antiga ens va ensenyar sobre els cossos de les dones.
Segons Osler, els atacs de cor afectaven homes "vigorosos" d'entre 45 i 55 anys, de "cabells grisos i complexió florida". Per contra, quan les dones presentaven símptomes cardíacs idèntics, eren de seguida qualificats de "pseudoangina" de pit o manifestacions d'ansietat i histèria. La seva sentència era demolidora: "Les pacients no moren".
Aquest prejudici va ser tan profund que va contaminar la recerca mèdica durant més d'un segle. Com documenta Comen, el primer estudi important sobre colesterol i malalties cardíaques (1982) va incloure 12.866 homes i cap dona. El mateix va passar amb l'estudi de 1995 sobre l'aspirina en la prevenció d'atacs de cor: 22.000 homes, zero dones.
Les conseqüències d'aquest biaix històric continuen reverberant en l'actualitat. Les dones amb problemes cardíacs se sotmeten a menys procediments diagnòstics i terapèutics, i els seus símptomes són considerats "atípics" simplement perquè el "típic" es va definir basant-se exclusivament en pacients masculins.
La ironia més amarga, com assenyala Comen, és que mentre Osler insistia que les dones patien d'ansietat i no de problemes cardíacs reals, reconeixia l'estrès emocional com un factor de risc seriós... però només en homes.
