A casa de Paul Auster no hi havia armes. Estaven marcats per una tragèdia: el 23 de gener del 1919 la seva àvia va matar d’un tret el seu marit, del qual estava separada i que havia tornat a casa de visita per veure els cinc fills. La van declarar innocent adduint alienació mental transitòria. La família va marxar de Wisconsin i es va instal·lar a Nova Jersey. Amb aquest precedent, s’entén la repulsió familiar cap a les armes que Auster d'alguna manera va heretar.
Paul Auster no va matar mai ni una mosca en tota la seva vida. "No he tingut mai cap arma". Així comença el seu assaig, en part autobiogràfic, Un país banyat de sang (Edicions 62), publicat a principis del 2023, quan ja estava malalt. Aquesta declaració, als EUA, et converteix en una rara avis. No li importava: ho volia deixar dit i no li quedava gaire temps.
Com que el seu pare venia electrodomèstics, de sempre a casa van tenir tele: "Tinc l’honor de ser una de les primeres persones de tot el món que ha viscut amb un aparell de televisió des del dia que vaig néixer". Cosa que no va impedir que es convertís en un gran lector i un gran escriptor. Va veure molts westerns on els cowboys lluitaven contra el mal a cops de puny i trets de revòlver. I també moltes pel·lis de gàngsters. Violència a dojo. "Però mai se’m va acudir voler una arma de debò o ni tan sols disparar-ne una".
Amb l’ombra allargada del retorn de Trump, i lluitant contra el temps, Auster va voler escriure un al·legat contra les pistoles, un llibre il·lustrat amb "fotografies del silenci", firmades per Spencer Ostrander, de llocs on hi va haver tirotejos massius. Són paisatges aparentment neutrals, "làpides del nostre dolor col·lectiu", escriu Auster: grans magatzems, esglésies, escoles, parcs...
A part dels records familiars, al llibre Auster hi va posar xifres: els nord-americans tenen vint-i-cinc vegades més possibilitats de rebre un tret que altres ciutadans de països considerats rics i avançats. Al país hi ha 40.000 morts a l’any per armes de foc, més de 100 al dia (i més de la meitat són suïcidis). Les cases contenen 393 milions d’armes.
Juntament amb les armes, els cotxes són l’altre pilar de la mitologia de llibertat i emancipació personal nord-americana. Però l’ús del cotxe, a part de ser una necessitat, s’ha anat regulant: exàmens, carnets, semàfors, multes, límits de velocitat, etc. També s’han regulat altres amenaces per a la salut pública, com el tabac. Amb les armes, en canvi, les regulacions han estat laxes. El 1968, després dels assassinats de Martin Luther King i Robert Kennedy, se’n va estrènyer el control, però el lobi armamentístic va revertir la situació. I així fins avui. El recompte: un milió i mig de vides han estat segades a trets des del 1968, més que la suma de totes les morts en guerra que han patit els EUA des que es va disparar el primer tret a la Revolució Americana.
Des dels inicis del país, les armes van servir per controlar (matar) indis i esclaus. I s’han quedat. Fan estralls. La cara més cridanera són els llops solitaris que converteixen les seves frustracions en violència contra ciutadans anònims a través de folls minuts de glòria assassina. S’inspiren en els discursos d’odi de les xarxes socials.
Als EUA, la disjuntiva ideològica se situa entre el dret de posseir una arma i l’imperatiu social d’aturar la violència provocada per tantes armes. "Si el problema és que hi ha massa homes dolents amb armes, no seria més prudent prendre’ls les armes més que no pas armar els suposats homes bons?", es preguntava Auster, per qui "dir que les armes no provoquen violència armada és tan ridícul com dir que els cotxes no provoquen accidents o que el tabac no provoca càncer de pulmó".
Ho sabia prou bé. Quan va escriure el llibre ja li havien diagnosticat el càncer de pulmó pel qual ha mort. En pau descansi. El seu al·legat contra les armes és un granet de sorra més del llegat d’aquest gegant de la literatura nord-americana.
