Llars que no són lloses

“Com ha anat el pont?”, li pregunto per WhatsApp. “Molt bé. Molt d’amor amb els nens, i amb el Jordi també”. I m’envia una foto on surten els quatre fent pinya, enmig d’un prat. “Que fort, sou una família!”, li responc. Els fills de la meva millor amiga ja tenen tres anys, però encara em sorprenc quan constato que és mare de bessons i que ha fundat la seva tribu. “Som! Tu també ets de la nostra família”, em respon. I una fiblada d’emoció profunda em travessa.

Jo no tinc fills. I no sé si en tindré mai. Però la meva vida va canviar quan els amics van començar a procrear. Bomba de fum i ja no hi són. O això em va semblar a mi: que un dels puntals que em sostenien desapareixia. A més, van un rere l’altre, moguts per un estrany efecte contagi. I mentre eren abduïts per bolquers, plors i pits que vessen, aquella corrosiva sensació que res de la meva vida era tan important ni emocionant com la seva nova etapa. Amb el temps, però, els flamants pares i jo vam trobar noves coordenades. Encaixar horaris i temes d’interès no sempre és fàcil, demana paciència i renúncies per ambdues parts. Mai més ben invertides. Perquè a poc a poc veus que el vincle no s’esfuma, es transforma; creix i s’enriqueix. I fa bo allò que diu la Natalia Ginzburg a Les petites virtuts, que les relacions humanes s’han de redescobrir i reinventar cada dia.

Ens han fet creure que la família nuclear és l’únic vincle inqüestionable, l’única possibilitat de permanència i refugi incondicional, afirma la Brigitte Vasallo a Pensamiento monógamo, terror poliamoroso. Però la línia entre el refugi i la presó és finíssima, afegeix. ¿Qui no ha sentit mai que la llar es convertia en llosa? Ja sigui per la relació asfixiant amb els fills, els pares o la parella. ¿Podem sobreviure sense cultivar altres aixoplucs, aquells que no tenen arrels sanguínies? Jo crec que no. Ja tinc propòsit per al 2019: apuntalar els fonaments, els amics, la família escollida.