La llarga tardor

"Siguem o no favorables a la independència, la situació actual té un encant indiscutible per a l’observador neutral, perquè suposa el triomf de l’imprevisible, el desafiament de les lògiques que fonamenten la política i, en un sentit més ampli, el poder […] Estem vivint una primavera”. Això ho escrivia un servidor el setembre de 2012, en aquest mateix diari, encara sota l’impacte emocional de la primera gran Diada independentista. El to és eufòric, és el to de les aventures que comencen; l’excitació de participar d’un fenomen d’una dimensió imprevista, i del qual no s’albiraven encara ni les febleses ni els riscos. Però la premissa era certa: l’element més sexi del Procés va ser -almenys en els inicis- el desconcert de les elits. Rellegeixo aquell article amb una enorme nostàlgia perquè l’ambient ara mateix no té res de primaveral, ans al contrari, som al pic d’una tardor pesada i amorfa que alguns anomenen decadència i d’altres, els més benèvols, normalitat.

La normalitat sovint és envejada perquè implica absència de riscos i oportunitats per a la prosperitat. Però el nostre present, tan normal, equival més aviat a una total absència d’expectatives, i a una repetició sisífica que fa que tot tingui un regust antic i polsegós. Després del Procés no ha arribat una etapa nova amb reptes per estrenar, sinó un retrocés de dues dècades que repeteix amb tossuderia els problemes i els defectes que, en la primera dècada del segle, van donar impuls al sobiranisme. Recordo quan el fiasco de l’Estatut del 2006 va fer que alguns analistes de referència impulsessin un assaig col·lectiu anomenat La rectificació, en què s’acusava el primer tripartit de no haver mesurat les seves forces en aquell primer embat amb el poder espanyol. Com és sabut, la gent va fer-los el mateix cas que el públic lector, que sol comprar els llibres que els crítics menyspreen, i el que va venir després no va ser precisament una rectificació, sinó un embat encara més decidit per dotar Catalunya de les eines d’un estat.

Com és lògic, els rectificadors se senten ara doblement legitimats per dir als catalans a què poden aspirar i a què no. I no dic que no tinguin raó, des del punt de vista del realisme polític; tot i que alguns d’ells van arribar a creure que el desafiament independentista podia donar algun fruit en termes de reforma territorial. Però no. El Procés va topar amb el mateix mur que l’Estatut del 2006, i amb molts més estralls. El seu balanç, repressió a banda, és que l’independentisme és la força majoritària a Catalunya, però no té la força necessària per impulsar el seu objectiu de forma legal. Mana la llei (espanyola), i no la majoria (catalana), i ho fa de manera tan descarnada que Catalunya és l’únic territori de l’Estat que es regeix per un Estatut no referendat pel poble.

Però fem veure que no passa res, i a la premsa llegim, amb tinta nova, titulars propis del tombant de segle: Rodalies és un desastre, patim l’espoli fiscal sistemàtic, el català recula, les llibertats individuals estan amenaçades i l’única expectativa de canvi a Espanya és cap a pitjor. Feliç 2002. Gira la roda, cada cop més rovellada, i assistim esgotats a debats de segona regional sobre la cocapitalitat de Barcelona, la quota catalana de l’audiovisual o no sé quina reunió dels presidents de València i Múrcia pel Corredor Mediterrani, que es veu que ara sí que va de debò. I serà així, cada dia, cada mes, tot molt normal. Quan tornarà a ser primavera?