Llaminers, llépols i gormands

Potser perquè quan pensem en menges agradables al gust, el primer que ens ve al cap -sobretot de petits- són coses dolces, s'acaba fent difícil destriar els dos significats des del punt de vista lingüístic.

Les llaminadures o llepolies les tendim a imaginar ensucrades -com les que penjaven diumenge de palmes i palmons-, però, de fet, vénen de llepar , que és el que fa, insistentment, un animal (inclòs l'home) si una cosa li agrada molt, sigui dolça o salada. Són menjars fets més per plaure al paladar que per nodrir, i es diu, sobretot, dels dolços.

Si a algú li agraden molt i no pot parar de menjar-ne es diu que és llaminer o llépol . I de la qualitat en abstracte se'n diu llamineria -no pas llaminadura - o llepolia : "La llamineria li provoca problemes de cel·lulitis".

No hem de confondre el llaminer o llépol amb el golut o golafre , que menja de tot de manera abundant i desordenada. Ni tampoc amb l'altre extrem, el llepafils , que de tan primmirat tendeix a la desgana.

Un menjar pot ser llaminer (o llépol ) si convida a ser menjat. I també ho pot ser una cosa o activitat que atrau: "El contraban sempre ha sigut un negoci arriscat però llaminer".

I acabo amb gurmet i gormand , diferents però no pas antònims. El primer és un entès en cuina i vins que valora més la qualitat que la quantitat. El segon es deleix per menjar coses exquisides en gran quantitat. Dit d'una altra manera, es nega a menjar de tot -com diuen que convé- i es fa un fart del que li agrada.