Les llàgrimes de Jordi Pina
El final del judici ha tingut una potència emotiva contundent. Les intervencions finals dels presos polítics s’han convertit amb tota seguretat en l’impacte televisiu de les últimes setmanes. Fins i tot per a aquelles persones que hagin desconnectat del Tribunal Suprem en els últims mesos, val la pena recuperar les dues últimes hores, en què, un per un, els encausats s’han anat asseient davant de Marchena i han fet ús del dret a l’últim torn de paraula.
Si ho comparem amb aquelles intervencions inicials del mes de febrer, veurem que no tenen res a veure. Mentre que aquell inici tenia un aire reivindicatiu i enèrgic, en què els acusats recuperaven la veu després de mesos tancats a la presó i privats d’una plataforma per poder-se expressar públicament, el final ha adquirit un to íntim, emocionat i transcendent. A nivell televisiu, encara que sembli estrany, tot plegat també s’ha ensenyat d’una altra manera. Els inicis del judici van anar acompanyats de la polèmica sobre la feina del realitzador. El Tribunal Suprem ja va especificar que utilitzaria el que anomenaven un criteri institucional, que en aquell moment es limitava a mostrar exclusivament aquell que tenia el torn de paraula. Això convertia la televisió en ràdio i impedia a l’audiència treure conclusions del context. S’eliminava la possibilitat d’intuir o deduir el clima que regnava a la sala. Al llarg de divuit setmanes i de manera molt subtil, la realització del judici, sense ser esplèndida ni gaire elaborada, sí que s’ha anat deixant anar. La realització ha començat a mostrar plans de reacció i d’escolta. No sempre han sigut rellevants, però l’espectador que seguia el judici des de casa ha pogut anar captant com es rebia allò que s’anava produint.
El punt d’inflexió van ser les intervencions de guàrdies civils i policies nacionals en l’anonimat. Impedir la imatge dels testimonis va estimular els realitzadors a mostrar les persones que els escoltaven, de manera que van crear un relat visual molt més interessant. La culminació ha arribat en l’última setmana, en què, per fi, el realitzador tenia una consciència mínima de mantenir una narració visual paral·lela.
Amb els informes finals de les acusacions i les defenses s’han evitat els plans dels membres del tribunal, perquè cap gest fos interpretat en clau de sentència. També s’han reduït els plans a la Fiscalia i l’Advocacia de l’Estat en les intervencions de les defenses i dels acusats per protegir-los del paper d’estrassa d’aguantar les recriminacions. Per tant, amb els últims torns de paraula, el realitzador ha optat per mostrar les defenses escoltant els seus clients. La càrrega emocional dels discursos dels encausats, el nus a la gola quan pronunciaven els noms dels fills, o els agraïments sincers als advocats tenien, com a resposta televisiva, el rostre emocionat dels seus lletrats. Observar els professionals commoguts, amb els ulls vidriosos o un Jordi Pina plorós, ha suposat un sacseig televisiu. En la fredor hostil del Tribunal Suprem han sigut imatges insòlites difícils d’oblidar.