Llàgrimes per l’estat de dret
"Un ciutadà d’un poble lliure no ha d’expiar les faltes que no són seves ni ha de ser víctima de la impotència ni de l’egoisme de l’Estat”. Són paraules de Manuel Alonso, el ministre de Gràcia i Justícia del rei Alfons XII i pare de la llei espanyola d’enjudiciament criminal de 1882, que continua vigent. L’advocada Olga Tubau les va pronunciar, amb llàgrimes als ulls, al final del judici contra el major Trapero. Alonso era un monàrquic, conservador i centralista espanyol. Segur que l’advocada ho va tenir en compte quan va triar la cita per demanar l’absolució del seu client a l’Audiència Nacional.
Tubau és una jurista bregada. Amb tanta elegància en les formes com contundència i rigor en el fons. Abans de defensar Trapero, ja era molt coneguda i respectada perquè, entre molts altres mèrits, va descobrir els GAL i va fer possible la condemna del ministre Barrionuevo pel cas Marey. Llavors, com és que la supera l’emoció? Ens feia falta una anàlisi de tot el que hi ha al darrere d’aquell instant. L’ha feta el periodista i escriptor Ernesto Ekaizer, amb el llibre que titula Cap de turc.
La crònica d’Ekaizer és un nou episodi del thriller que, avui, enfronta les raons d’estat i l’estat de dret. L’autor torna al setembre i l'octubre del 2017, quan el Govern preparava el referèndum i el coronel de la Guàrdia Civil Pérez de los Cobos havia de coordinar l’operatiu policial de l’1 d’octubre amb la Policia Nacional i els Mossos d’Esquadra. El llibre retrata la conxorxa del coronel i el tinent coronel Baena, amb un pla preconcebut per abatre el major dels Mossos i atemptar contra el prestigi del cos. No es tracta, només, d’una coartada per justificar una rebel·lió imaginària amb les armes de la policia de la Generalitat, sinó d’una barroera revenja de l’estat profund més superat, corromput i rabiós. La dissecció d’Ekaizer inclou revelacions, ordena els fets i, sobretot, els contextualitza. És per això que, si em permeten la llicència, no és un llibre imprescindible, sinó el següent.
La restitució del major com a màxim comandament policial ha estat un acte de justícia i de reparació. Ara cal que el Govern governi i que els Mossos facin la seva feina. Cadascú ha d’assumir la responsabilitat que li correspon. No tinc cap amistat amb ell. A penes hi he coincidit. És obvi que no milita en l’independentisme i que ha fet tot el possible –de vegades, sense èxit– perquè ningú l’utilitzés des d’aquest flanc ideològic. Els que sí que el coneixen coincideixen que la seva única militància és la policial. De fet, això és el que l’ha portat al banc dels acusats i, alhora, el que n’ha fet possible l’absolució. ¿Els Mossos haurien pogut impedir les votacions amb la utilització de la força? No. ¿Hi va haver violència per part de la ciutadania? No. ¿S’ha de fer servir la força si provoca més mal que bé? No. La força ha de ser sempre l’última opció i mai ha de servir per empitjorar les coses.
Els Mossos d’Esquadra són una policia democràtica, moderna i reconeguda. Com en tots els àmbits relacionats amb els drets i les llibertats, sempre hi haurà motius d’insatisfacció i marges amplis de millora, però hi ha coses que són inimaginables. Els atestats dels Mossos parlen de fets, no pas de percepcions polítiques. Tant de bo tots els generals, tinents coronels i tribunals entenguessin que no són actors polítics i actuessin amb el mateix rigor professional que els Mossos d’Esquadra. Els policies, els tribunals i els governs sempre hauríem de formar part de les solucions, mai dels problemes.
El dret ha de ser previsible. En canvi, fa temps que aquesta condició ha quedat alterada per la politització de la justícia i la judicialització de la política. L’amic, jurista i exconseller Carles Mundó recorda sovint Francesco Carrara, que va inspirar el primer codi penal d’Itàlia. “Quan la política entra per la porta del tribunal, la justícia fuig per la finestra”, deia. Amb el seu llibre, afortunadament, Ekaizer va pronosticar l’absolució quatre mesos abans que el tribunal donés a conèixer la sentència. No ho va fer a l’atzar, sinó amb l’experiència d’un veterà i l’energia d’un principiant. Les seves històries no estan escrites des de cap trinxera, sinó amb ofici i honestedat. És per això que pot assumir el risc d’escriure premonicions.
Entenc que l’advocada Olga Tubau s’emocionés en la defensa final del seu client. Si m’hagués passat a mi, també hauria qualificat aquelles llàgrimes d’“espectacle lamentable”, tal com va fer ella, immediatament. Segur que va sentir vergonya. En canvi, qualsevol jurista n’ha de sentir admiració. No plorava pel seu client, sinó per l’amenaça contra l’estat de dret. És a dir, pel temor que un tribunal renunciés al seu deure d’evitar la condemna d’un “cap de turc” com el que descriu Ernesto Ekaizer.