Llàgrima d'artista

Achrome, de Piero Manzoni
06/12/2024
3 min
3
Regala aquest article

Fins no fa gaire estava convençut que la missió de l'art era mostrar-nos les possibilitats expressives latents de la realitat. Avui he de reconèixer que els artistes tenen una altra opinió del seu ofici.

Inscriu-te a la newsletter Pensem Les opinions que et fan pensar, t’agradin o no
Inscriu-t’hi

Quan l’art jugava amb el possible, sovint irritava tant que Nikita Khrusxov, en el transcurs d’una exposició d'art contemporani soviètic a Moscou, es va dirigir als artistes amb aquestes paraules: "Sou pederastes o persones normals? Seré completament franc amb vosaltres: no gastarem un ral més en el vostre art. Les vostres perspectives en aquest país són nul·les. Els quadres que s'exposen són senzillament antisoviètics. Són amorals. L'art ha d'ennoblir l'home i inclinar-lo a l'acció. I què és el que heu posat aquí? Per a què serveix una pintura com aquesta? Per cobrir un orinal? Tenim dret a enviar l'autor a tallar arbres fins que hagi tornat els diners que l'estat hi ha gastat" (Olga Glondys, La Guerra Freda cultural i l'exili republicà espanyol).

No m’imagino Khrusxov contemplant les 90 llaunes de “merde d’artiste” que Piero Manzoni va enllaunar amb els seus propis excrements proposant que es venguessin d'acord amb la cotització del seu pes en or. ¿I què hauria dit Khrusxov si s’hagués assabentat que Robert Rauschenberg, en ser convidat a participar a París a una exposició amb un retrat de la galerista Iris Clert, va enviar un telegrama que deia: “This is a portrait of Iris Clert if I say so?”? ¿I si a Niça s’hagués trobat al mig d’un carrer Ben Vautier assegut en una cadira amb un cartell als peus que deia: “Regardez moi cela suffit je suis art”?

Pel que veig, ara l’artista no vol provocar, sinó conscienciar.

Dean Kissick, un reputat crític d'art, ha publicat al número d'aquest mateix mes de desembre de Harper's Magazine un article titulat “How politics destroyed contemporary art”, on defensa que la llibertat que va caracteritzar l'art de Manzoni, Rauschenberg i Vautier ja no és art. És a dir, aquell projecte optimista de recerca il·limitada del possible en el qual es podien trobar les idees més inusuals i absurdes, ja no és art. L’art per l’art ja no mou els artistes.

Avui ja no es persegueix la novetat. 

El més nou que sembla capaç d'oferir-nos l'art dels nostres dies és el neocubisme gai (i molt burgès) de Louis Fratino, favorit dels col·leccionistes, que es mostra a si mateix una vegada i una altra en els seus quadres per donar visibilitat –diu– a la resistència a l'opressió mitjançant la celebració de la seva identitat.

Les identitats, aquest és l’objecte obsessiu de l’art actual. Els artistes volen donar llum a tradicions suposadament ancestrals, suposadament perdudes i suposadament oblidades. Com que no els agrada el present no hi buscerquen en ell noves formes del possible, sinó que anhelen els passats que no van ser.

"Un gènere particularment popular", afegeix Kissic, consisteix en l’enregistrament d'artistes que es filmen a si mateixos passejant per la selva tropical o recreant rituals antics. El resultat es troba “en algun punt entre el documental etnogràfic i la dansa TikTok". 

La condició imprescindible per ser avui artista és pertànyer a una identitat minoritària invisibilitzada o, si més no, assimilar-se a una. El que importa és expressar exaltadament la identitat, no tant la manera com s'expressa.

A la filòsofa Val Plumwood (L'ull del cocodril, 2024) li agradaria que alguna vegada, en algun lloc del món, algú atorgués un premi anual a una obra d'art que se centrés en un grup dels subjectes oprimits i portés a terme una representació efectiva i transformadora de la seva situació. L'obra faria que el públic s'interessés pel que els passa a aquests subjectes, acceptant la part de responsabilitat que té en la conservació de la seva opressió. D’aquesta manera, “acceleraria el reconeixement de la subjectivitat i creativitat dels oprimits, i estendria la consciència de la necessitat de redistribuir el respecte i els béns culturals i materials”.

És a dir, a Val Plumwood li agrada l’art al servei de les causes políticament correctes. Igual que a Khrusxov. El que diferencia Plumwood de Khrusxov és la concreció del seu ideal: “Una de les meves nominacions per a aquest premi –ens reconeix obertament la filòsofa– seria la pel·lícula Babe, el porquet valent”.

Quan l’art es posa al servei d’una causa externa a ell mateix, perd la seva provocadora llibertat. Per un altre costat, quan les exposicions més influents i més ben finançades del món es dediquen a amplificar les veus marginades, aquestes veus continuen marginades?

Gregorio Luri és filòsof, pedagog i assagista
stats