Llàcer ha mort el llop!
El llop ha abaixat el teló a TV3. I del teatre n’ha sortit bona televisió. Cultura i entreteniment. Un programa que ha marcat les diferències per l’originalitat del seu plantejament, perquè ha sabut evolucionar en funció de les fases del procés teatral, ha creat expectatives en l’audiència i ha generat un crescendo narratiu que aquest dimecres van saber fer arribar al clímax.
Dimecres, el dia de la culminació del projecte teatral, a nivell televisiu l’estrena es va gestionar com una muntanya russa d’emocions. És l’ingredient essencial per sacsejar l’espectador i El llop va intentar esprémer al màxim aquest recurs. En el primer tram del programa es va buscar una estratègia per fer plorar un per un els integrants de la companyia. Primer amb una conversa de caire intimista amb l’Àngel Llàcer, l’autèntic protagonista del format. I ho van rematar amb una carta que les famílies enviaven als seus protagonistes respectius. Van assegurar el melodrama abans i tot que comencés l’obra. I les escenes lacrimògenes apel·lant al somni acomplert, a la felicitat màxima i a l’esperança d’un gir vital es van encomanar als espectadors predisposant-los a remar a favor del que veuríem després: el Terra Baixa més televisiu que s’ha fet mai. “Ningú jutjarà. Només ens acompanyarà en aquest viatge”, va dir Llàcer al públic de la platea abans d’aixecar-se el teló. En certa manera, aquest també era un missatge per a l’espectador. Fer-lo còmplice i no crític. Compartir l’experiment més que posar-lo a prova. Perquè El llop, tot i haver-se ajustat en alguns aspectes a la fórmula televisiva del talent show, ha sigut més que això. Aquí no es tractava que un famós o un nen de deu anys presentés un plat cuinat com ho faria un cuiner amb tres estrelles Michelin mentre els que no ho aconseguien eren defenestrats de l’espectacle. El llop ha jugat amb els valors del treball en equip, la sensibilitat, la cultura de l’esforç i la compenetració intergeneracional. “Nosaltres hem sigut de veritat”, deia també Llàcer a la companyia. En televisió això no es pot saber mai del tot, però certament han sabut crear aquesta sensació. I l’aplaudiment final a la platea, l’esclat final d’alegria de la companyia després d’haver superat el repte, es va transmetre a l’audiència. Sibil·linament, El llop va anar dient a l’espectador de casa el que havia de sentir a partir de les emocions que expressaven protagonistes i assistents a l’estrena. Pel que fa a realització va ser molt bonic i efectiu mostrar simultàniament l’obra i les bambolines. El llop ha sigut un programa cuidat fins a l’última imatge. Els retrats finals que acompanyaven els crèdits mostrant les fotografies de l’abans i el després dels actors, transmetien aquest procés de creixement i transformació que ha provocat el programa. Com en Manelic, Llàcer ha mort el llop. Igual que un cop mort en Sebastià en Manelic i la Marta tornen a la Terra Alta com a espai de puresa i llibertat, amb aquest programa Llàcer ha sabut portar la televisió a un terreny més elevat, amb un espectacle més honest i amb més valors del que el mitjà ens té acostumats.
