Liz Truss està acabada

La primera ministra britànica, Liz Truss, no ha parat de fer el pitjor dels ridículs durant quaranta dies. El seu “minipressupost”, que l’havia d’acreditar com a defensora del lliure mercat, ha sigut un desastre: el rendiment dels bons es va disparar, la lliura es va desplomar i els mercats, lluny de mostrar-se satisfets, estaven clarament descontents. Va renunciar a la rebaixa d’impostos als més rics per mitigar la destrossa, però només va rebre més burles com a recompensa. Al congrés del Partit Conservador uns manifestants van tocar música de pallassos a tot drap i la policia es va negar a intervenir-hi, cosa que a la Gran Bretanya és un indici tan clar d’una administració dèbil com l’assalt del Palau d’Hivern a Rússia.

Truss, assetjada, va clamar contra la coalició “anticreixement”, els que s’oposaven a la presumpta revitalització de l’economia britànica mitjançant les rebaixes d’impostos. És una coalició força àmplia, amb cabuda fins i tot per al rei Carles III (que la setmana passada la va rebre amb unes paraules gèlides: “Una altra vegada per aquí. Ai senyor!”), la BBC i la major part del Partit Conservador. I pel que diuen les enquestes, que donen als laboristes 33 punts d’avantatge sobre els conservadors i un índex d’aprovació de Truss de -47, el país també se situa en aquest camp.

Divendres les coses van empitjorar encara més. Truss va despatxar Kwasi Kwarteng, el seu canceller i amic, i el va substituir per Jeremy Hunt, un tory moderat que s’ha carregat el que quedava del seu programa econòmic amb la solemnitat performativa d’un professor decebut. Les temudes cartes de retirada de confiança són ja una allau i hi ha parlamentaris conservadors que parlen de canviar la normativa interna –representa que la primera ministra hauria de tenir un any de gràcia– per destronar-la. Avui la situació ha empitjorat. Per molt que Truss pugui anar fent la viu-viu, s’ha quedat sense poder. A tots els efectes, la seva gestió com a primera ministra s’ha acabat.

Darrere d’aquest fracàs monumental s’amaga Boris Johnson, el fantasma més important de la política britànica. No cal dir que Liz Truss era la seva candidata preferida a la successió. El seu suport era cínic, com de costum: li feia costat en la competició pel lideratge sabent que, quan el grup parlamentari escollís els dos candidats –es va decantar per Rishi Sunak, la dimissió del qual havia fet caure Johnson–, els membres del Partit Conservador elegirien la pitjor opció. I les seves expectatives es van complir. Liz Truss va ser el regal de comiat de Johnson, una mina terrestre humana que li aplanaria el camí per a un possible retorn.

Però tot això va molt més enllà de l’antic primer ministre, esclar. La política britànica es mou ara dintre del subconscient de l’electorat, i això ens fa vulnerables als canalles. La serietat, les dades i l’esperança estan a hores lluny de nosaltres. Ho demostra la decisió del Brexit, que a poc a poc s’està revelant com un malson. També ho demostra el romanticisme del triomf electoral de Johnson el 2019 –quan va saber cavalcar l’onada del “Get Brexit done” [Enllestim el Brexit] i va arribar a obtenir 14 milions de vots– i la sorprenent caiguda de Truss a les enquestes. El procés d’expulsió, de rebuig irat, s’està accelerant: hi ha hagut quatre primers ministres des del 2016. Però hi intervé també un altre factor més emotiu.

La mort de la reina Elisabet II, el tercer dia del mandat de la nova primera ministra, va submergir la Gran Bretanya en el dol per una mandatària a qui estimava. Crec que la defenestració de Truss és un component no reconegut d’aquest dol públic, una manera d’honrar una Elisabet rebutjant-ne una altra. Amb la seva imprudència Truss, sens dubte, s’ha fet mereixedora de l’oprobi: només el 6% del país està a favor de les seves baixades d’impostos, mentre que Elisabet II predicava la unitat i l’amor. Aquest és el tipus d’autoritarisme que agrada als britànics, suau com el vellut. En comparació amb la reina, Truss semblava minúscula i patètica. La podien despatxar.

Les perspectives dels conservadors no són gaire millors. Després de dotze anys al poder, amb el desgast del Brexit, la pandèmia i el creixent enfrontament entre faccions, estan a la mercè de l’ambició de Johnson, de la incapacitat de tots ells i de les ànsies dels seus membres per sacrificar l’estat en contra dels desitjos del país. L’elecció de Truss ha sigut en part un error i en part l’última jugada d’una secta apocalíptica. El Regne Unit és, en contra del que diuen els estereotips, un calidoscopi d’opinions, no dues faccions fermament oposades. La majoria ha acceptat un govern conservador durant més d’una dècada. Però Liz Truss, que ha provocat el caos dels mercats i la condemna internacional, marca el límit on s’acaba aquest consentiment.

Els acudits sobre la primera ministra –vestida de paperera o comparada amb un enciam– són cruels, i estan impregnats de sexisme i esnobisme. Però lliguen amb una veritat: Truss és el que més s’assembla a l’ambició en estat pur i l’espectacle del seu fracàs desperta un cert plaer. De tota manera, la veritat és que el seu lideratge –tan ideològic i fràgil– mai hauria funcionat. La sensació és que Johnson ho sabia i volia demostrar que només ell podia mantenir unit l’electorat que li va permetre guanyar el 2019. Se n’ha sortit. Truss s’ha enfonsat abans del que es preveia.

És possible que, amb el temps, el Regne Unit s’alliberi del malefici de Boris Johnson i la insensatesa de Liz Truss, i sigui capaç de triar uns dirigents que s’ocupin dels fets, no de les fantasies, i que pensin en el país, no en ells mateixos. Per fi podrem dir: prou de postveritat i extremisme, i prou d’escorrialles de l’imperi. Aquest horitzó, però, encara és lluny. Ara el que sabem és que Liz Truss caurà.

Però aquesta caiguda no comportarà la renovació dels conservadors. Ni una catarsi per al país.