Vot exterior, segona ciutat de Catalunya

Vot exterior, segona ciutat de Catalunya
i Liz Castro, Mireia Domènech
10/11/2016
3 min

Més del 90% dels catalans a l’exterior no van votar en cap de les darreres eleccions. Només ho van fer el 7,5% dels residents inscrits tant el 27-S com el 26-J i el 6,6% el 20-D. La xifra fa posar els pèls de punta, sobretot amb un referèndum a l’horitzó. I encara més quan traduïm els percentatges a números reals. L’INE comptabilitza 212.500 catalans inscrits com a residents permanents a l’exterior, als quals s’han de sumar els residents temporals i els qui opten per no inscriure’s. La comunitat catalana a l’exterior podria arribar a representar l’equivalent a la segona ciutat de Catalunya, amb uns 260.000 habitants.

Inscriu-te a la newsletter Pensem Les opinions que et fan pensar, t’agradin o no
Inscriu-t’hi

El 27-S, però, només 21.718 persones van demanar votar. Molts altres no van superar el viacrucis de l’anomenat vot pregat. El sistema obliga a registrar-se prèviament al consolat, demanar el vot per avançat, a vegades havent-se de desplaçar centenars de quilòmetres per fer-ho, obtenir certificats per enviar-los amb la petició, rebre les paperetes a temps i, al final, que arribi la papereta marcada a temps a l’urna correcta, seguint un calendari de terminis ajustat. Burocràtic, desmotivador, costós i sense garanties.

Abans del vot pregat, la participació ja era prou depriment: havia baixat del 20,8% (2006) al 15,5% (2010) en les eleccions al Parlament de Catalunya. Però després d’instituir el nou sistema la xifra va caure en picat: el 27-S només l’11% va demanar votar. I això no és tot: el 27-S només van arribar 14.781 paperetes a les urnes (de les 21.718 demanades), és a dir, va votar el 7,5% del cens exterior. En definitiva, el 32% de les paperetes demanades mai van arribar.

És dramàtic per a qualsevol democràcia que més del 90% dels ciutadans que podrien votar no ho facin. Però ¿és perquè no poden, com llegim sovint, o en part perquè no volen? Alguns estan afectats pel sistema del vot pregat, com apuntàvem. Però hi ha també ciutadans que simplement no tenen interès a exercir de catalans. Es tracta d’emigrants de generacions anteriors i descendents amb voluntat de mantenir el passaport o que l’han recuperat darrerament però que no tenen una motivació política específica pel país. Parlar de més de 200.000 catalans que no han pogut votar, com hem sentit més d’una vegada, és per tant un miratge. Per votar cal també tenir interès en el que passi a Catalunya.

Per tant, tenim dos problemes que s’accentuen mútuament: un sistema que fa gairebé impossible navegar-hi i una bona part de la població que pot tenir poc interès a fer-ho. Com més difícil és el primer, més dificulta el segon. Per millorar la situació i adaptar-se al segle XXI, el Govern ha anunciat la posada en marxa del vot electrònic, això sí, en el marc de la llei electoral espanyola a falta de llei pròpia.

El vot electrònic ens pot facilitar la part tècnica. Però, ¿com arribem als electors a l’exterior i com els animem a participar en aquesta votació tan important? Conscients d’aquestes dificultats i de la impossibilitat d’accedir a les dades existents dels expatriats, el Govern va crear el 2014 el Registre de Catalans a l’Exterior, un cens mundial propi, tot i que és en principi per a finalitats estadístiques i informatives. El Parlament de Catalunya ha aprovat també dur a terme una campanya de comunicació per incrementar-ne els inscrits, ja que només són uns quants milers encara. En aquest món cada vegada més connectat, fins i tot globalment, ha d’estar al nostre abast crear un registre que aporti valor als catalans a l’exterior perquè vulguin mantenir la connexió i fins i tot aprofundir-la amb el seu vot.

Amb vista al referèndum i les eleccions constituents que vindran, també ens hauríem de responsabilitzar des de la societat civil, cadascú de nosaltres, de trobar els nostres coneguts a l’exterior i connectar-nos-hi. Molts tenim un cosí o un amic a Londres, Nova York o Buenos Aires a qui podem trucar per animar-lo a participar en aquest referèndum decisiu. També hi ha universitats, penyes esportives, casals, empreses, associacions i assemblees amb les quals podem contactar. En tota democràcia no només hi ha drets, també deures. Visquem on visquem, els ciutadans tenim una coresponsabilitat davant del futur del país. Treballar per la presa de consciència des de les institucions però també des de la societat, pel compromís ciutadà en la construcció del país, implicarà mobilitzar-se, participar i informar tots els qui sabem que són a fora de cara a la recta final del procés que ens espera.

La segona ciutat de Catalunya pot tenir molt a dir aquest 2017. Fa falta que entre tots ho fem possible.

stats