La literatura més enllà de les retallades

Fa quinze dies la sala del Vigatà del Palau Moja ens oferia la seva millor imatge per acollir el lliurament dels premis Crítica Serra d'Or 2013. Una sala plena a vessar que va comptar amb una nombrosa representació institucional, literària, universitària i social -amb la presència de l'abat de Montserrat- va escoltar amb capteniment el discurs fortament crític del premi d'Honor de les Lletres Catalanes, el pare Massot, a les retallades en matèria de cultura i, més directament, en matèria de subvencions. L'ànima de les Publicacions de l'Abadia de Montserrat assenyalava amb preocupació que l'augment dels problemes en el sector editorial posava en perill la continuïtat del sector.

Certament, passem per un moment difícil. Vivim moments de crisi i també de canvi d'època. Un canvi de models que, de manera ben específica en el món dels llibres i de les revistes, implica també un canvi de suport i d'hàbits que ens obliga a repensar-nos per millorar, potser per sobreviure. L'aparició d'un nou agent en un mercat pot constituir sempre un perill potencial. En el cas que ens ocupa, estem vivint un canvi de paradigma que transforma profundament les assumpcions sobre el món de la textualitat en format paper. L'arribada d'internet és vista i descrita per alguns com un tsunami, la qual cosa revela la percepció que se'n té. Un tsunami, al capdavall, és una catàstrofe natural que arrasa tot el que troba però que acaba retirant-se. Però internet no és un tsunami entre altres coses perquè ha vingut per quedar-se. No és quelcom que puguem considerar passatger ni que a aquestes altures puguem menystenir o minimitzar. Internet representa un canvi radical de les maneres de comunicar-se, informar-se, relacionar-se, aprendre, ensenyar i viure dels individus del segle XXI. No és un mitjà de comunicació més. És un mitjà de mitjans que els fagocita o incorpora: que els amplifica.

Per això aquells que han sabut veure-ho no hi han lluitat en contra, sinó que l'han incorporat. Fa molts anys que en platós de televisió i en estudis de ràdio hi ha ordinadors connectats. Els periodistes han après a treballar amb internet. Els podcast de ràdio permeten disposar de ràdio sempre i en qualsevol lloc amb connexió: de casa al mòbil, per internet. Igualment passa amb la televisió, que mitjançant els serveis a la carta expandeix les seves programacions, gestiona i fidelitza els seus seguidors mitjançant la xarxa i les xarxes socials. El món de la música va viure abans la transformació; el dels llibres va tard. Això no obstant, resulta difícil resistir alguns embats i quan no podem adaptar-nos o transformar-nos per continuar aportant valor afegit, la decisió és dolorosa.

Malgrat tot, hi ha iniciatives que mostren el procés de transformació i de canvi que pot experimentar el sector. Perquè la literatura, al capdavall, treballa amb paraules i les paraules poden adequar-se a diversos suports o dispositius, del paper als ordinadors, els mòbils o les tauletes. Així, han aparegut noves editorials (Ubiquo Studio o Athem Books) que treballen en digital. La poesia de sempre, però diferent, perquè hi incorporen obra gràfica -que el llibre també pot incorporar però no ho fa perquè encareix-, i hi afegeixen so, vídeo, moviment, interacció... És el cas d' Infinit , de Màrius Sampere, que també va ser presentat al mateix Palau Moja aquest abril.

D'acord: no tot és un canvi de suport. Les mancances en matèria de lectura a casa nostra són importants. Tenim el gran repte de formar i esdevenir una societat lectora i d'aquí es desprèn, també, una part del problema: el públic, els públics. Cal oferir productes innovadors i de qualitat, en formats atractius que s'acostin més als hàbits de consum dels joves "residents" digitals -per dir-ho en la terminologia White, que substitueix el concepte de "nadius" digitals de Mark Prensky.

En moments de paràlisi, hem de maldar per fer, per seguir avançant. Per això cal optimitzar els escassos recursos de què disposem i, en el cas de Catalunya, dues de les seves reserves són el talent i el prestigi. Serra d'Or n'és un referent inqüestionable. Al capdavall, el prestigi no el concedeixen els diners: aquests premis no tenen dotació econòmica! Són els jurats, les nòmines de guanyadors, la tradició... Potser aquests premis són la metàfora perfecta del que ens cal fer com a col·lectiu: reconèixer-nos en el valor d'allò que fem i en el prestigi. Precisament, Narcís Comadira, un dels guanyadors d'enguany -pel seu poemari Lent -, té un poema que diu: "Hi ha qui pinta allò que veu. Hi ha qui pinta allò que sap. Jo, amb l'ajut d'allò que sé pinto el que voldria veure".

El retrat del dia no podria oferir-nos un millor quadre d'allò que hauríem de voler veure en el món del llibre, més enllà de les retallades, que no plauen a ningú i que esperem que siguin passatgeres: un sector ple de talent i de prestigi per anar endavant.