Liszt a Barcelona (1845/1935)
Peces històriques triades per Josep Maria Casasús
Del guió de Joan Alavedra (Barcelona, 1896-1981) a Ràdio Barcelona (18-III-1935). Tal dia com avui del 1845 sortia de Barcelona Franz Liszt (Raiding, 1811- Bayreuth, 1886), de qui es commemora enguany el 210è aniversari del naixement. Pau Piferrer (1818-1848) va publicar una crítica dels recitals barcelonins de Liszt, ja transcrita en aquesta secció (16-IV-2015).
No hi ha aquella passió col·lectiva, però el Concert encara no és mort. El solista no ve aureolat de llegenda, sinó lligat pels contractes. Les sales no s’omplen d’escriptors i d’artistes; no hi ha discussió ni passió. Però el Concert viu encara en molta gent escollida, i Brailowski ahir, com diumenge passat Costa, encara omple l’Orfeó. Quin silenci escoltava Chopin ahir a la tarda! [...] Hi ha el jazz, el cinema i l’esport! -ja ho sabem. I ens plauen. Però no tanquem aquestes portes que encara ens queden d’evasió. Per les sales de concerts ja no hi ha un Mozart per a encisar-nos, ni un Beethoven que esborroni els públics amb els seus raptes d’inspiració, ni una figura com Liszt -cabell partit, frac verd, pantalons gris perla- que fascini amb la seva passió. Ni un Paganini que, entre presó i presó, deixi la intimitat de la seva guitarra, agafi el violí i electritzi el públic amb el diabolisme de l’execució.[...] Però hi ha un Casals. Un Kreisler. Un Heifetz. Un Rubinstein... i tants d’altres, que encara aguanten el pavelló. Casals és el català més conegut a Europa. A París, a Berlín, a Viena, tothom sap aquest nom. I els artistes encara s’imposen. Ni els agents, ni la ràdio, ni els discos, no han pogut fatigar l’afició. El públic vol veure, encara, l’home que d’una fusta morta en fa rajar l’emoció. Felicitem-nos que Brailowski tingui ja un públic. Quan va venir per primera vegada hi havia trenta persones a l’Orfeó. Menys n’hi havia quan va venir Liszt. Ah! ¿no coneixeu l’anècdota? Obriu la biografia de Liszt, de Guy de Pourtalés. A la pàgina 98 diu: “L’empresari anglès va haver d’interrompre la tournée que es feia ruïnosa per a ell i per a l’artista. Un vespre, en efecte, com que no hi havia sinó deu auditors a la sala, Liszt va invitar-los tots al seu hotel, va fer preparar un ressopó i va tocar-los tot el programa.” No diu res més, Guy de Pourtalés. Hem de continuar-ho nosaltres. I ho anem a fer: Sabeu a quina ciutat va passar això? A Barcelona. Sabeu a quin teatre? Al Romea. O al que aleshores hi havia en el seu lloc. Sabeu a quin hotel? Al que hi havia on ara hi ha el Falcón. Va venir a Barcelona Franz Liszt i varen anar a sentir-lo deu persones. A l’escenari, el millor pianista del món. Un compositor que ha deixat mil cinc-centes obres. El que ha descobert i llençat Chopin, Borodin i Richard Wagner. I al públic, deu barcelonins. Que en quedem, de malament, a vegades! Però Liszt és un home d’esperit. En lloc d’asseure’s al piano, avança i diu: “Senyors. He tocat davant els millors públics d’Europa. M’han escoltat i obsequiat reis i emperadors. Aquesta sala és molt freda. Volen venir al meu hotel i, en la intimitat, podran sentir-me i jutjar-me millor?” Ah! Com us hauria agradat ésser de la petita colla que aquella nit, carrer de l’Hospital amunt, cap a la Rambla, acompanyava al genial compositor!
