'Lis', 'lus', ja és el moment adequat?

Moltes dones lingüistes han dit prou, i han publicat un llibre on ho manifesten. Diuen prou a allò que consideren textos incoherents i confusos, perquè utilitzen un llenguatge que anomena específicament les dones, o feminitza professions, o busca solucions noves per a les persones que es declaren trans o no binàries. La veritat és que, llegint-lo, no m’ha quedat clar què és el que proposen i de què estan cansades. Escrits molt interessants, certament, però que no mostren una unitat de criteri, sinó més aviat una dispersió d’opinions molt pròpia dels moments de canvi. 

Una cosa deixen clara: el llenguatge no és sexista en si mateix, sinó que és el reflex d’una societat; si aquesta és sexista, la seva llengua també ho serà. D’acord. Com a sociòloga, jo diria: la llengua reflecteix els trets de la societat i les seves jerarquies de poder; té una estructura pròpia, és cert, però es modifica en funció dels canvis socials, encara que sol fer-ho més lentament que la mateixa societat. Si aquesta deixa de ser sexista, la llengua també es modificarà i, a poc a poc, deixarà també de ser-ho. No és la llengua la que canviarà la societat, però deixarà de contribuir a la reproducció del sexisme.   

Ara estem enmig de canvis socials accelerats en molts sentits, i també en el dels gèneres. Els models antics ja no s’adapten a les noves situacions, i les propostes innovadores són moltes. Però al meu entendre cal, en cada moment, veure què és prioritari, què s’ha d’incorporar ja, i, quan s’ha aconseguit, veure quina és la propera innovació que cal abordar, també en relació al ritme del mateix canvi social. Tractar d’introduir de cop totes les modificacions pot generar aquestes incoherències que denuncien les lingüistes. No introduir-ne cap també crearà confusions, perquè llavors cadascú inventa el que li convé, quan la llengua ha de ser, sobretot, un sistema comú als seus parlants, per no generar malentesos. 

En aquest moment hi ha qui proposa passar ja a un llenguatge no binari, que elimini la distinció lingüística entre masculí i femení, però no per universalització del masculí, com ha estat fins ara, sinó perquè utilitzem uns nous articles que tinguin un caràcter universal, sense distinció de sexes. En català són, per exemple, els lis o lus per substituir els i les. L’argumentació sorgeix, fonamentalment, a partir de la proposta de persones que es declaren “no binàries”, però també pot tenir sentit per a qui creu que ja no cal parlar d’homes i dones, sinó que podem passar directament a parlar de “persones”, atès que hem de tenir els mateixos drets i no cal fer la distinció lingüística, cosa que estalvia repeticions que a vegades resulten incòmodes.  

Des del meu punt de vista, aquesta és una proposta interessant per anar obrint camí i acostumant els i les lingüistes a no renyar-nos pels canvis. Però és una proposta de futur, que encara no es pot generalitzar en el present. M’explico: podrem deixar de banda la diferència sexual en molts dels àmbits públics quan realment la igualtat ja sigui un fet, cosa que, de moment, apareix encara com una utopia a conquerir. En moltíssimes dimensions de la realitat la igualtat és avui una quimera, i la desigualtat està basada en una valoració diferent dels sexes per part de la societat. Per exemple: la diferència d’ingressos entre homes i dones oscil·la encara entre un 20% i un 25% a Catalunya, i és clarament deguda a la diversa valoració dels sexes en la nostra societat. Doncs bé, si la informació no està desglossada per sexes, la discriminació queda amagada, i es fa molt més difícil combatre-la. 

De fet, seguim projectant un munt de prejudicis sobre els homes i les dones i no els podrem esborrar si ignorem la diferència, font de la desigualtat. Per exemple, l’esperança de vida dels homes és inferior a la de les dones; el fracàs escolar dels nens és superior al de les nenes; clarament, hi ha un component de gènere en aquests casos; si no fem la distinció no en podrem esbrinar les causes. Només si distingim les diferències en un conjunt de comportaments podrem arribar a escatir quines són les causes diferencials negatives per a un dels dos sexes, cosa que quedaria amagada si no fem la distinció. 

Així doncs, tot acceptant que en una societat igualitària pot ser una bona idea parlar de persones, perquè hauran desaparegut els gèneres i les discriminacions per raó de sexe, crec que en aquest moment és totalment prematur. I em sembla trist que, una vegada més, es proposin mesures tendents a la visibilització lingüística de les persones trans, quan les dones encara no hem aconseguit que se’ns tingui en compte en la normativa lingüística de tantes institucions; no hem aconseguit ser universalment anomenades i ja, per un altre cantó, es proposa que se’ns esborri de nou, per les exigències d’un grup social minoritari.