L’Iraq i els ecos del 2003
La qüestió de la intervenció dels EUA a l’Iraq, plantejada aquesta setmana, fa que em recorri una amarga sensació de déjà vu. La invasió de l’Iraq que va protagonitzar el nostre país el 2003 hauria de servir d’advertència que la força militar de vegades converteix un problema real en una cosa pitjor.
Aquella guerra va cobrar-se 4.500 vides de nord-americans i, segons un estudi de mortalitat publicat en una revista nord-americana revisada per experts, 500.000 vides d’iraquians. Linda Bilmes, experta en finances públiques de la Universitat de Harvard, em comenta que segons la seva última estimació el cost total de la Guerra de l’Iraq per a les arques dels Estats Units serà de 4 bilions de dòlars. Això equival a recaptar un impost per valor de 35.000 dòlars a cada llar mitjana dels Estats Units. N’hi hauria prou amb la suma total per garantir que tots els nens del país poguessin anar al parvulari, que es pogués tractar la majoria de malalts de sida del món o que tots els infants del planeta poguessin anar a escola durant els pròxims 83 anys! Tanmateix, en lloc de destinar els diners a aquestes causes, vam finançar una guerra fútil que ha resultat ser com una cinta de Möbius: ens ha retornat a una evocació del punt des d’on vam començar.
Potser hem après a ser una mica més humils. És cert, recórrer a l’exèrcit és còmode i sovint també és útil, però una de les lliçons més bàsiques de les relacions internacionals és una constatació frustrant: hi ha més problemes que no pas solucions. Així doncs, els governs, com els metges, haurien de procedir conforme al principi “ Primum, non nocere ” (primerament, no fer mal).
Tot i això, abans de la decisió del president Obama, l’exenviat dels Estats Units a l’Iraq Paul Bremer s’ha mostrat partidari de llançar atacs aeris i, fins i tot, desplegar unes quantes tropes sobre el terreny. L’editorial de The Wall Street Journal, per la seva banda, també s’ha pronunciat a favor d’una intervenció militar. El que potser és més sorprenent és que la senadora Dianne Feinstein, membre del Partit Demòcrata de Califòrnia i presidenta de la Comissió d’Intel·ligència del Senat, també ho fes. “Crec que el més important és actuar de manera directa i immediata contra l’Estat Islàmic de l’Iraq i el Llevant (ISIL)”, va declarar, segons el diari The Hill de Washington, en al·lusió al grup armat sunnita que s’ha fet amb el control del nord de l’Iraq. Ens sorprèn menys que s’hagi sumat als partidaris de la mà dura Dick Cheney, que en un article d’opinió publicat a The Wall Street Journal amb la seva filla Liz feia honor a un historial d’equivocacions gairebé immaculat. El mateix vicepresident que va obtenir tots els ajornaments possibles per lliurar-se d’anar al Vietnam, que va assegurar “amb una certesa absoluta” el 2002 que Saddam fabricava armament nuclear i que va insistir el 2005 que la insurgència iraquiana donava “els últims cops de cua”, ara dispara amb bala contra el president Barack Obama per haver sigut incapaç d’extingir els cops de cua incessants.
Em temo que, sense adonar-nos-en, a l’Iraq ens veurem arrossegats a una guerra civil, un eco del que va passar al Líban des del 1982 fins al 1984 o a Somàlia des del 1992 fins al 1994. Vejam: en aquest cas no intervenir és una mala opció. Però intervenir és una opció pitjor. Reconeguem que els partidaris de la mà dura tenen raó, que l’Iraq constitueix un problema seriós. ¿Però és realment una intervenció militar nord-americana la millor resposta que s’hi pot donar en aquests moments? Ni de bon tros. Cal recordar que la invasió del nord de l’Iraq l’ha protagonitzat un contingent minúscul format potser per uns 4.000 milicians i que l’exèrcit del país és 50 vegades més nombrós. El govern iraquià xiïta del primer ministre Nuri al-Maliki pot vèncer els milicians, però el primer que ha de fer Al-Maliki (o un substitut) és estendre la mà als sunnites i els kurds i col·laborar amb aquestes minories en lloc de marginar-les.
Alissa J. Rubin i Rod Nordland han informat aquesta setmana a través de The New York Times que líders àrabs sunnites i kurds s’havien reunit amb Al-Maliki i que, en efecte, els primers havien proposat de formar un exèrcit sunnita per derrotar les milícies de l’ISIL. Hauria sigut una manera perfecta de fomentar la unitat i desplegar sunnites moderats per esclafar els radicals, desactivant així les tensions sectàries. Al-Maliki, però, va rebutjar la proposta.
Molts sunnites iraquians no tenen cap simpatia per les milícies radicals, però han après a detestar Al-Maliki i a desconfiar-ne encara més. La solució al caos en què està immers l’Iraq passa perquè el govern comparteixi el poder amb els sunnites i els kurds, accepti la descentralització del país i doni més poder a les tribus sunnites moderades. Si tot això es materialitzés, potser seria raonable que els Estats Units donessin suport a un govern iraquià unit i autoritzessin atacs aeris contra les milícies radicals. Però en absència d’aquests elements passem a ser mers còmplices de la intransigència d’Al-Maliki, a ajudar un bàndol en una guerra civil. Com va afirmar el general Petraeus en una conferència a Londres: “Els Estats Units no poden ser les forces aèries de les milícies xiïtes”. Malauradament, sembla que Al-Maliki redobla la seva aposta: opta per exaltar les seves bases xiïtes en comptes de formar un front comú. El govern iraquià hauria d’alliberar presoners sunnites com a gest de bona voluntat. En lloc d’això, la policia n’ha executat alguns.
La força militar pot ser un recurs poderós i indispensable, com va quedar palès a Kosovo o amb la zona d’exclusió aèria del Kurdistan. Ara bé, la lliçó dels 4 bilions de dòlars que hem d’extreure de la Guerra de l’Iraq és que, malgrat que la nostra capacitat militar sigui enlluernadora i de vegades embriagadora, no pot ser la solució a tots i cadascun dels problemes.
