20-N: liquidació total
Aquesta setmana molts ciutadans començaran el seu descans estival i, per tant, penjaran el rètol, si més no simbòlicament, de "Tancat per vacances" per interrompre les activitats laborals habituals. A la Moncloa, en canvi, ZP va decidir fa uns dies decretar una liquidació total del negoci per cessament de l'activitat. Les eleccions se celebraran el 20-N i tot fa pensar que els resultats d'aquesta convocatòria tindran conseqüències molt importants per a Catalunya.
ZP no ha satisfet les expectatives que molta gent tenia dipositades en la seva presidència i per això se n'anirà amb la cua entre cames. La crisi econòmica que assota Occident ha tocat de ple les finances espanyoles sense que el govern Zapatero hagi sabut donar-hi resposta. Donada la situació, la convocatòria d'eleccions era inajornable. Tanmateix, hi ha un altre factor que ha accelerat les coses. Després que el PSOE nomenés candidat Alfredo Pérez Rubalcaba, la dicotomia entre els interessos del candidat i els del cap del govern s'ha fet massa gran. Com si es tractés del món de Matrix , el candidat que "escolta, pensa i explica" no es pot permetre viure en la realitat de ZP perquè li és un llast insostenible. Dia rere dia, la crisi econòmica desgasta el projecte socialista i ja no és el port de sortida per a un candidat que creu que encara pot disputar-li la victòria al PP. O si més no que pot esguerrar el somni de la majoria absoluta que acarona Rajoy. I d'on traurà Rubalcaba els vots per aconseguir-ho? El trumfo català sempre ha estat important. Carme Chacón va liderar la victòria socialista a Catalunya l'any 2008 i va obtenir 25 diputats, que van ser decisius. Ara, però, el context polític català és ben diferent i s'haurà de constatar quin suport conserven.
La decisió d'avançar els comicis ja té conseqüències immediates en diversos partits catalans. Sobretot al PSC i a ERC. Tots dos tenen pendents els seus congressos per debatre a fons la política a seguir. Però és que tots dos també tenen pendent l'elecció del seu candidat. Ara ja sabem que el congrés del PSC s'ajornarà fins al desembre. Probablement passarà el mateix amb el d'ERC. Serà una llàstima, a parer meu, perquè és evident que els importants debats que havien de tenir els republicans i els socialistes es tancaran ara en fals a causa de la precipitació. Em refereixo al debat sobre l'autodefinició que tots dos partits necessiten amb una certa urgència. En el cas del PSC perquè ha de dilucidar amb quina de les dues ànimes decideix viure: la catalana, per esdevenir un partit socialista catalanista que defensa els interessos dels catalans amb grup propi a Madrid, o bé l'espanyola, que és la que els ha portat al desastre actual. La situació de la política espanyola i catalana podria canviar radicalment si el PSC es decidís d'una vegada. Des del 1978 que el PSC fa equilibris. Amb les il·lusions dels electors i amb les necessitats del país no s'hi pot jugar eternament, perquè arriba un moment en què o bé es concreten, o bé acaben per morir d'inanició.
En el cas d'ERC també sembla que hi ha un corrent de fons no resolt: l'aposta pel tripartit ha tingut conseqüències greus per als republicans, atesa la pèrdua de suport electoral. La decisió de posar per davant l'eix de les esquerres enfront de l'eix de país va portar a la desfeta del partit que pretenia ser l'independentisme oficial i seriós. Quan coneguem el nom del candidat a Madrid es perfilarà quina pot ser la futura estratègia de la nova direcció que s'escollirà en breu. Serà interessant veure com acaba la pugna entre els republicans que volen posar cara al candidat al Congrés de Diputats. El govern Mas ha posat gairebé tots els ous al cistell del pacte fiscal, que s'assembla al concert econòmic que reclama ERC, però per aconseguir poder parlar-ne cal, d'entrada, que el catalanisme sigui fort a Madrid. I, tanmateix, l'única manera d'imposar el diàleg és que al Congrés de Diputats ningú no tingui majoria absoluta i que CiU -i els diputats catalans que no estan sotmesos als partits espanyols- esdevingui indispensable per a la governabilitat espanyola.
Catalunya ha d'aspirar a marcar el pas de la política econòmica espanyola. Al capdavall és la comunitat autònoma que més esforços està fent per resoldre una situació econòmica lamentable. L'estalvi que ha imposat el Govern per disminuir el dèficit és dràstic, els impagaments per part de l'Estat són una estafa i l'espoli fiscal és encara de dimensions descomunals. Per això és tan important que la comissió pel concert econòmic que ja treballa al Parlament fomenti un front comú dels partits catalans per resoldre la crisi econòmica, que, com indiquen les enquestes, és una de les principals preocupacions de la ciutadania.