ABANSD’ARA
Opinió21/04/2021

Lió de la tristesa... i de bona cuina (1926)

Peces històriques triades per Josep Maria Casasús

JOSEP PLA 1926
i JOSEP PLA 1926

De la crònica de Pla (Palafrugell, 1897-1981) aLa Publicitat (2-II-1926), on va entrar en el periodisme com a corresponsal viatger. Demà farà 40 anys de la mort de Pla, el prosista més llegit a Catalunya en els anys centrals del segle XX. En edicions de Cartes de lluny (1928 i 1954) va afegir a la crònica notes hedonistes incorporades aquí al final de la peça.

Inscriu-te a la newsletter Ara ve NadalLes opinions que et fan pensar, t’agradin o no
Inscriu-t’hi

Lió té una galta assolellada i plena, que és la Provença, i una galta més opaca i lívida: la Borgonya. Entre aquestes dues galtes hi ha com una berruga fosca i trista; és la ciutat de Lió de la tristesa. Val la pena d’aturar-s’hi per donar-se un bany de silenci espès i provincià. A la nit, sobretot, el soroll llunyà d’un tramvia us dona la sensació que passa un drac de ferros, un drac de teatre. Només hi ha dues ciutats franceses que tinguin vida pròpia de nit: París i Perpinyà. A Girona, al vespre, hi ha més soroll que a Lió. És el triomf del centralisme, l’apoteosi de la França única i indivisible. [...] És de recomanar, a Lió, un passeig pels molls del Saone. El riu fa moltes corbes i moltes entrades i sortides, i el panorama urbà que s’hi emmiralla és el Lió de l’època de la gran prosperitat dels teixits i de les sedes. Avui tot aquest barri ha estat desertat, però queda com a l’època que el va veure i descriure Stendhal: cases enormes, d’un gust italià, fred i purità. Stendhal tenia una gran admiració pel Lió d’aquesta època, per la prosperitat de la ciutat i per les xefles que feien els fabricants a les vores del riu, sobre l’ombra de l’herba fresca. Stendhal, intel·lectual pobre i tronat, tenia l’admiració de la vida regalada i del diner, i sentia més la bomba comercial i industrial que la grassa sensualitat pagesa i prudhoniana, tan dintre de la tradició francesa. En aquest punt, Stendhal fou també un innovador. De tota manera, aquest Lió ha passat ben bé a la història, i la xefla d’avui -si n’hi ha-és socialistoide i reformista, i ignora la naturalesa d’aquells anys paradisíacs del començament del maquinisme. Saone amunt, hom va veient la dispersió de la ciutat dins el camp, previ un panorama de fàbriques i d’arbres escanyolits, dibuixats sobre un cel opac. [...] Però -Déu meu!- com es menja a Lió! ¡Quina delicadesa, quina finor, quina elegància de paladar! És impossible no endevinar, darrere d’aquesta cuina, tot el que Lió amaga per gust del secret i de la qualitat -una cultura rara, una flotant i mòrbida sensualitat. Un bon itinerari de Lió podria ésser aquest, per exemple: Matí, chez Léon, un litre de vi blanc sec. Dinar, chez la Mère Fillioux, Avenue Duquesne. Menú: cors d’escarxofa; Quenelles lyonnaise (croquetes de peix de riu), l’obra més fina i delicada, notòriament, del regionalisme francès; Poulet Mère Fillioux, el pollastre més reeixit de França. Amb lesquenelles, indispensable el Poully. Tarda i nit: llegir el Discurs sobre la Història universal de Bossuet. Sopar: una xucrut amb cervesa alemanya.