L’independentisme només és legal si perd?
La proposta de resolució del Parlament presentada per Junts pel Sí i les CUP ha aixecat molta polseguera. Fins i tot abans de ser aprovada sembla que s’especula més amb la reacció de Madrid que amb com aconseguir amb èxit la principal fita que la motiva: la creació de l’estat català.
De què ens sorprenem? Catalunya fa cinc anys que està absolutament mobilitzada: manifestacions periòdiques de milions de persones, protagonisme de la societat civil amb multiplicació exponencial d’associacions independentistes, algunes d’elles gegantines, i completa remodelació de partits polítics per adaptar-se al fenomen independentista. Per no parlar de dues eleccions generals al Parlament de Catalunya en els darrers quatre anys, de les quals han sorgit majories absolutes parlamentàries a favor del dret a decidir el 2012 i de la independència el 2015.
La resolució proposada no és més que la conseqüència del mandat parlamentari que ha rebut la que és ara la majoria absoluta del Parlament català. Els 72 escons independentistes dels 135 diputats van ser escollits per la defensa d’un full de ruta que es va presentar a les eleccions i que es recull, fil per randa, en el text presentat. Concretament parlem de fer una declaració solemne d’inici del procés de creació de l’estat català, obrir un procés constituent, instar el govern a prendre mesures per fer-lo efectiu, avançar en estructures d’estat com la seguretat social i la hisenda pública, i declarar l’inici de negociacions amb l’estat espanyol, la Unió Europea i el conjunt de la comunitat internacional. És cert que en els apartats sisè i vuitè s’insta a seguir només la legalitat catalana i a no supeditar-se a les decisions de les institucions de l’estat espanyol, punts que es poden considerar fruit de les recents actuacions d’algunes institucions percebudes com a poc o gens respectuoses amb la legalitat emanada del Parlament, començant per la sentència contra l’Estatut d’Autonomia del 2010.
Com hem arribat fins aquí?, es pregunten alguns. Doncs perquè la gent ha votat un Parlament que majoritàriament pensa això, amb forces majoritàries que tenen el mandat de portar el país a la independència. ¿Com és que no els han tancat abans a la presó? Doncs perquè ja fa temps, des dels noranta, el Tribunal Europeu de Drets Humans (TEDH) ha elaborat una jurisprudència constant i reiterada en la qual ha establert que no es pot impedir als partits independentistes i separatistes presentar-se a les eleccions. La raó, segons el TEDH, és que no hi ha democràcia sense pluralisme, sinó que aquesta és un “exercici col·lectiu de llibertat d’expressió”, de manera que una de les característiques principals de la democràcia resideix en la possibilitat que ofereix de debatre mitjançant el diàleg i sense recórrer a la violència les qüestions que plantegen els diversos corrents d’opinió, fins i tot quan molesten o inquieten. Fins i tot la secessió.
El mateix govern espanyol va al·legar davant el Tribunal Europeu de Drets Humans que la llei de partits polítics del 2002 no era contrària al Conveni Europeu de Drets Humans perquè a Espanya hi havia partits que es presentaven a les eleccions amb idearis independentistes. De fet, aquest va ser un punt decisiu perquè aquesta llei espanyola no fos anul·lada a la sentència del TEDH del 30 de juny del 2009.
Ergo, si és legal que els partits polítics es presentin a les eleccions demanant la independència, si aquesta ideologia esdevé majoritària també ha de ser legal voler-la fer efectiva. ¿O és que només és legal si perden?
La legitimitat d’un cos electoral que demana pacíficament la independència ha de ser respectada perquè deriva de la llibertat d’expressió com a poble que les lleis internes i externes li reconeixen. Així ho va entendre el Canadà per al seu Quebec i el Regne Unit per a Escòcia. La unitat territorial i el dret de veto de la voluntat d’un poble per part d’un altre no és un dret fonamental enlloc. L’estat de dret se sustenta en el drets dels ciutadans, i, si no, no és un veritable estat de dret sinó només una aparença no legítima.
Aquest no és un cas que es pugui resoldre amb la lletra de la llei repressiva, però sí amb els grans principis del nostre ordenament jurídic, que són els que regeixen i han de regir en totes les societats democràtiques. La proposta de resolució del Parlament de Catalunya és transparent. Expressa la majoria ideològica i el mandat parlamentari. Diu el que pensa fer el Parlament. Farà malament l’estat espanyol en voler atacar-la en lloc de treballar-hi i prendre-la en consideració. Igual que la suspensió de la resolució de sobirania del gener del 2013 no va impedir les eleccions referendàries i l’exercici del dret a decidir, una hipotètica suspensió de la resolució proposada tampoc impedirà el procés d’independència. Les idees i les voluntats no es poden suspendre.
