L’independentisme i el crim organitzat

Expert en criminalitat organitzadaTitular a cinc columnes: “La Guàrdia Civil assimila l’1-O al crim organitzat”. El llegeixo, hipnotitzat, una vegada i una altra, incapaç d’assimilar -jo també- la frase i la indignació que em provoca. Despropòsit?, frivolitat?, perversió?

Després de trenta anys investigant la qüestió criminal, algunes coses he après. Una és que si hi ha un cos policial a Espanya que conegui bé el fenomen de la criminalitat organitzada aquest és, precisament, la Guàrdia Civil, que per la seva experiència i eficàcia en la matèria gaudeix del reconeixement nacional i internacional. Per això em resulta del tot impossible imaginar els agents operatius de l’UCO que conec, bregats en la lluita diària contra les màfies, equiparant des de l’honestedat professional un episodi com l’1-O als objectius i mètodes de les organitzacions criminals, i menys encara els seus protagonistes. O avalant el deliri que suposa de fet igualar plurihomicides com Totò Riina i Pablo Escobar, caps de la màfia russa com Tariel Oniani i Andrei Petrov, camorristes com Giuseppe Polverino o narcotraficants com el Chapo Guzmán a figures com Carles Puigdemont, Oriol Junqueras, Joaquim Forn, els Jordis i tants altres representants polítics d’un independentisme legitimat democràticament el passat 21 de desembre quan va concórrer a les urnes.

El crim organitzat mata. Dos-cents mil morts a Mèxic des del 2006, milers a Colòmbia, milers d’assassinats més a Itàlia en els últims trenta anys, milions de víctimes d’abusos, explotació de tot tipus, extorsió i violència a tot el planeta. Això és el crim organitzat. Això i un munt de diners tacats de sang. Ho sap la Guàrdia Civil i ho haurien de saber les institucions de l’Estat. Ho sap, per descomptat, el major Trapero, dedicat durant anys a combatre la presència de la criminalitat a Catalunya des del seu anterior càrrec d’intendent cap de la Divisió d’Investigació Criminal (DIC) dels Mossos d’Esquadra.

¿És lícit equiparar l’1-O, un episodi de mobilització civil, pacífica, en defensa dels drets fonamentals dels ciutadans, com ho és el dret a votar, amb el crim organitzat? ¿És raonable, per meres lògiques polítiques, proposar aquesta absurditat per criminalitzar uns representants polítics avalats per més de dos milions de pacífics i honestos ciutadans? ¿En qué momento se jodió España?, cal preguntar-se. I em refereixo a la seva classe política, a les seves institucions, a la premsa, a bona part de la societat, apàtica o connivent davant la cada vegada més delirant deriva col·lectiva.

La criminalització de la política independentista té -hauria de tenir- un recorregut curt. La impostura i la màscara dels impostors cauen pel mateix pes de la literatura judicial. On, per exemple, per criminalitat greu, és a dir, la del crim organitzat, s’entén aquella que es caracteritza per la seva trasnacionalitat, el seu alt índex de nocivitat per a béns jurídics fonamentals i per l’existència de noves formes de criminalitat, entre les quals cal esmentar el terrorisme i el tràfic d’òrgans i d’armes. Té ben poc a veure, en sentit estricte, amb els pressupòsits que identifiquen l’independentisme i els seus dirigents.

Segons l’article 570 bis del Codi Penal espanyol reformat, per a l’existència d’una organització criminal es requereixen els següents requisits: 1) una pluralitat de persones, que ha de ser superior a dos; 2) una acció concertada dels components de l’organització criminal; 3) un repartiment de tasques o funcions entre els diferents membres; 4) que l’organització es constitueixi amb la finalitat de cometre delictes o de dur a terme la perpetració reiterada de faltes. Es tracta d’un text ambigu, obert a tota mena d’interpretacions, discutit per prestigiosos experts en qüestions jurídiques, pel qual, aplicant-lo també en sentit estricte i a la vista de la recent crònica espanyola, podrien ser acusats bancs, caixes d’estalvis i altres entitats financeres, empreses, institucions, partits polítics -independentistes o no-, i fins i tot els mateixos governs. Llegeixin atentament els requisits, apliquint-los als casos de corrupció i desviament de fons públics, intentin recordar els procediments judicials oberts a uns i altres i treguin les seves conclusions.

Per cert, els complien escrupolosament els 21 membres del clan Polverino de la Camorra italiana, entre ells Giuseppe Polverino, cap de l’organització, acusats de blanquejar a Espanya els diners del narcotràfic i de conformar una associació il·lícita, absolts per l’Audiència Nacional el maig del 2016. I també molts dels detinguts el juny del 2009 en l’operació Wei, el dispositiu policial dirigit a desentranyar la complexa trama criminal dedicada a l’explotació i el tràfic de persones de nacionalitat xinesa, absolts igualment per la justicia.

Judicialitzar la política, es repeteix, comporta enormes riscos. Es corre el perill de forçar les lleis fins a desnaturalitzar-les, violentant les bases fonamentals de l’estat de dret. Per desgràcia, tot sembla indicar que l’estat espanyol -amb el govern al capdavant i els partits constitucionalistes formant part del seguici-, abans d’afrontar políticament el repte independentista, està disposat a dur a terme aquest despropòsit i assumir així la seva total incapacitat per governar; la seva condició de reis absolutament nus.

Assimilar l’independentisme català al crim organitzat no només és una manipulació obscena de la veritat. Significa la violació de línies divisòries per part d’una política sense límits morals ni ètics. Suposa, en termes socials i culturals, la destrucció de tots aquells principis que ens permeten identificar i respectar les diferències entre legalitat i criminalitat, és a dir, entre convivència pacífica i violència, entre una existència amb drets o una forma de vida sotmesa a la llei de la selva.

¿Tan cec està el constitucionalisme espanyol que és capaç de tipificar amb els mateixos fonaments les activitats polítiques d’Oriol Junqueras, poso per cas, i aquelles pràctiques criminals que portarien al banc dels acusats als sicaris de la Cosa Nostra?