L’independentisme al mirall barceloní
Apoc més d’un any per a les eleccions municipals, l’escenari polític va prenent forma. A hores d’ara s’han anunciat tres candidatures que volen representar el vot independentista a la ciutat de Barcelona, i encara falta la CUP. La capital serveix de mirall de l’estat de la qüestió a nivell nacional, i els resultats de Barcelona condicionaran el camí que prendrà el conjunt de la política catalana en l’any clau entre les eleccions municipals i les generals.
Les tres candidatures independentistes esbossades fins ara defineixen els diferents segments en què ha quedat dividit el bloc arran del 21-D. D’una banda, Alfred Bosch ja ha estat proclamat candidat d’ERC, tot i que les seves possibilitats d’alçar-se com a única alternativa a Ada Colau s’han vist fortament condicionades pels resultats del 21-D. Bàsicament, perquè ERC no va poder desempallegar-se de JxCat i es va situar dotze mil vots per darrere, quan a les generals del 2016 CDC havia quedat a cent cinquanta mil paperetes dels republicans.
A aquesta lògica respon la probable candidatura de Jordi Graupera al capdavant d’una plataforma independentista amb aspiracions integradores que té prevista la posada de llarg en un acte que s’estima que serà multitudinari dimarts vinent. La proposta de Graupera, que probablement voldrà aixoplugar tot el bloc, recull el suport principalment dels que van optar per Puigdemont el 21-D, bo i fent la competència a ERC i a la CUP alhora, sobre la base d’un missatge de restitució del govern “legítim”.
A aquestes dues candidatures n’hi hauríem d’afegir una tercera, que és la del PDECat, a la qual opten en primàries l’exconsellera de la Presidència Neus Munté i Carles Agustí. Ara per ara no és fàcil albirar el recorregut d’aquesta opció, que patirà la competència directa de la plataforma de Graupera. Ara bé, la proposta del PDECat sembla apuntar a un segment que queda fora de l’abast tant de Bosch com de Graupera: el vot benestant. Els resultats del 21-D a Barcelona van posar en evidència la fugida d’una part important del vot tradicional de CiU, aquell que resideix als voltants de la Diagonal i a la part més alta de la ciutat. Aquest és un vot que històricament ha donat suport al nacionalisme conservador i ha estat clau en els seus resultats, tant a les eleccions municipals com a les autonòmiques. Aquest vot es va decantar majoritàriament per Cs el 21-D.
Ara com ara tot apunta a una mena d’especialització de l’oferta independentista a Barcelona. Per una banda, ERC, Graupera i la CUP es disputarien el vot de la classe mitjana, competint entre ells i amb els comuns. Per la seva banda, Munté o Agustí dirigiran els seus esforços a recompondre la plataforma tradicional de CiU a la ciutat: la barreja de vot nacionalista i sectors benestants, la major part dels quals se’ls disputaran amb Cs.
El món independentista comença a escalfar motors de cara a les municipals, però ho fa llastat per la divisió interna. A Barcelona aquesta divisió pot acabar perjudicant les seves expectatives d’alçar-se com a alternativa a Colau, tot afavorint un escenari de polarització entre els comuns i Cs. Per evitar-ho l’única sortida que tenen les diferents candidatures independentistes és la d’explorar una plataforma conjunta. En teoria hi estarien tots d’acord. Els problemes, com sempre, comencen quan es baixa a la pràctica i s’ha de decidir el què, el com i, sobretot, el qui. El que acabi passant a Barcelona repercutirà en el país sencer. Per sort o per desgràcia.
