L’increïble objectiu canviant
Redefinir el passat per adequar el present és un clàssic de la política. El protagonista de 1984, una de les grans novel·les polítiques de tots els temps, ho porta al límit la seva feina al ministeri de la Veritat. La seva tasca és reescriure documents històrics, llibres i exemplars de diaris antics per assegurar que la història i els fets confirmin les proclames i la línia del partit dictatorial que governa el seu país, Oceania.
L’any 1999 la columnista Maureen Dowd va guanyar el premi Pulitzer per descriure amb extraordinària gràcia com Bill Clinton es va defensar hàbilment de l’escàndol Monica Lewinski redefinint el significat lingüístic d’acte sexual retroactivament, per transformar així la seva mentida en veritat. Un sofisticat exemple de com redefinir el que un ha dit en el passat per acomodar el present.
El 2002 George W. Bush va generar un enorme dèficit fiscal, quan havia promès repetidament un superàvit global. Ho va justificar dient que havia promès un superàvit governamental sempre que no hi hagués una recessió, una guerra o una emergència nacional. Com que els EUA post atac a les Torres Bessones patia totes tres coses, ho va poder reblar assegurant que el país havia patit un trifecta (en les carreres de cavalls, encertar l’ordre dels tres primers classificats). Ara, això era una hàbil manipulació: mai havia condicionat la seva postura pro superàvit, ni en campanya ni al programa de govern (NYT, 6-8-2002).
El 2003 el president Rodríguez Zapatero va fer una promesa: “Apoyaré la reforma del Estatuto de Cataluña que apruebe el Parlamento de Cataluña” (13-11-2003). Després va precisar que volia dir un Estatut plenament constitucional.
A Catalunya estem vivint un auge d’aquest utilitzat fenomen. Està molt vinculat al procés independentista: constantment s’estan redefinint els objectius polítics del procés un cop no han sigut assolits, per poder assegurar així que sí que s’han assolit. Quedaria enquadrat en aquella dita d’autor desconegut: “Si no tens èxit, redefineix èxit”.
Podem observar com les eleccions del 27 de setembre primer eren unes eleccions plebiscitàries per substituir un referèndum prohibit. Quan les opcions polítiques explícitament independentistes no assoleixen una majoria clara, es redefineix el que vol dir victòria. La nova definició funciona així: si bé les opcions explícitament independentistes van assolir el 47,2% dels vots, això són més vots que els no independentistes, ja que a la llista Catalunya Sí que es Pot hi ha independentistes, com el mateix cap de llista, Lluís Rabell. Si un replica que molts votants de Junts pel Sí no són realment independentistes... ja hem acceptat el canvi de lògica i ja no hi ha derrota.
La nit del 27 de setembre s’anuncia que el Parlament, en virtut de la seva majoria, iniciarà un procés de desconnexió amb Espanya. Davant de la resistència que genera en una societat democràtica tirar endavant una desconnexió sense una majoria incontestable, el procés de desconnexió passar a ser el procés de preparació de la independència (Carles Puigdemont, TV3, 14-1-16).
El president Mas va anar de número 4 a la llista de Junts pel Sí -“El acuerdo no dice explícitamente que el presidente será Mas” (Raül Romeva, Europa Press, 23-7-15)- per després forçar fins al límit la seva candidatura perquè si no “el procés s’encallarà” (Parlament, 9-11-15) per finalment deixar pas a Carles Puigdemont.
De dret a decidir de Catalunya a “Anirem a Madrid a pactar la independència, perquè els convé” (Francesc Homs, 6-11-15).
També trobem variants, com redefinir el present per fugir del passat. Davant de l’acumulació d’indicis, proves, investigacions i confessions sobre l’extensa corrupció existent a Convergència Democràtica, el president Mas anuncia un nou partit per a un nou país. Però el nostre país no és nou, segueix sent Catalunya. A més, Democràcia i Llibertat és senzillament Convergència Democràtica amb un nou nom.
Aquests artificis són habituals en molts països, però una intensitat tan aguda resta qualitat al debat democràtic i no és exemple de virtut política. Per tenir un debat polític que es correspongui amb la complexitat dels problemes que afrontem no cal que siguem independents.
Per què tenim aquesta sobredosi d’objectius canviants? És producte de la correlació de forces a Catalunya. El moviment independentista és fort i basa part de la seva fortalesa en la il·lusió de portar Catalunya a la independència en els pròxims anys. Però com que avui no té prou força per portar Catalunya a la independència imminent es veu obligat a transformar contínuament els seus objectius de forma retroactiva per evitar mostrar els fracassos. Així doncs, mentre la correlació de forces no canviï i l’opinió pública no es cansi, podem esperar que aquesta dinàmica continuï durant temps.
