L'impossible sembla ara possible per a Marine Le Pen

Dimecres de la setmana passada, mentre el món sencer intentava assimilar la notícia del triomf de Donald J. Trump a les eleccions dels Estats Units, Marine Le Pen, la líder de l’extrema dreta francesa, ja comentava de bon matí la notícia al Twitter. Abans fins i tot que el president electe fes el seu discurs triomfal, ella ja s’afanyava a felicitar-lo a ell i “el poble nord-americà lliure”. No és gens estrany perquè Marine Le Pen, la líder del Front Nacional, té l’esperança d’arribar a ser la pròxima presidenta de França.

Des que, a les eleccions regionals franceses del desembre passat, el seu partit va obtenir el 27% dels vots però no va aconseguir el govern de cap regió, Le Pen s’ha fixat un únic objectiu de cara a les eleccions a la presidència de la pròxima primavera: esdevenir prou respectable per trencar l’anomenat front republicà, és a dir, la unió dels principals partits per impedir el triomf del Front Nacional a la segona volta de les eleccions.

Marine Le Pen, de 48 anys, s’ha esforçat molt per transformar el que era un moviment extremista marginal en una organització capaç d’arribar al poder i exercir-lo. Ara necessita exacerbar la frustració dels ciutadans francesos -gràcies a la qual lidera les enquestes per a la primera volta de les eleccions presidencials del 23 d’abril- i convertir-la en una força prou potent per trencar la barrera de la política convencional i aconseguir la victòria a la segona volta, prevista per al 7 de maig.

Li ha donat ales la derrota de Hillary Clinton, que, segons ella, ha potenciat considerablement les seves possibilitats. El president electe, ha dit Marine Le Pen a la televisió pública francesa, “ha demostrat que el que semblava impossible pot ser possible”. Ara està convençuda que això també pot passar a França.

I no és l’única que ho creu. Jean-Pierre Raffarin, ex primer ministre i un respectat senador de centredreta, pensa que per a França el resultat de les eleccions nord-americanes vol dir que “Marine Le Pen pot guanyar”.

“És la decisió del poble -diu desafiant Le Pen-. Si el poble dóna tantes sorpreses a les elits és perquè les elits han desconnectat”.

“Vostè no ho ha entès bé -li va dir a un entrevistador que la instava a condemnar el sexisme de Trump-. Aquest tema no té cap interès al costat d’un canvi tan gegantí”.

Marine Le Pen ha de fer molts equilibris. No vol ser Donald Trump. Es malfia dels seus excessos. Vol evitar les acusacions de racisme i sexisme: aquesta era la imatge del seu pare, l’antisemita Jean-Marie Le Pen, a qui l’any passat va aconseguir expulsar del partit que ell mateix havia fundat.

Ara, a la televisió, sembla equànime i no s’enfada amb la premsa, a The New York Times li publiquen coses i concedeix entrevistes a Foreign Affairs. Elogia el paper de Bernie Sanders a la campanya nord-americana. El que li interessa no és ser Donald Trump, sinó la dinàmica que l’ha impulsat a la Casa Blanca, la seva capacitat d’aprofitar la ira popular i transformar-la en una màquina electoral.

Creu que les causes d’aquesta ràbia són les mateixes a França que als Estats Units i la Gran Bretanya: la gent, alienada per una “globalització salvatge” i per l’obertura de les fronteres, vol recuperar la seva nació. Volen arrabassar “el control del seu destí” a unes elits arrogants que “menyspreen el poble”. Els seus seguidors són majoritàriament obrers que han desertat dels partits d’esquerres o socialdemòcrates, però també s’està introduint en sectors més benestants.

Però a França hi ha algunes diferències que reforcen encara més els seus arguments: l’elevada taxa d’atur (del 9,6 per cent) i la innegable crisi migratòria europea han alimentat el descontentament dels francesos. Però la candidatura de Trump tenia el suport d’un partit polític important, mentre que els partits tradicionals francesos encara consideren el Front Nacional un outsider.

De tota manera, els partits majoritaris també són sensibles al terratrèmol nord-americà. El partit de centredreta de l’expresident Nicolas Sarkozy, Els Republicans, ha convocat primàries aquest mes, i Sarkozy, seguint l’exemple de Trump, ha intensificat la seva retòrica provocadora sobre la immigració i l’islam. Tot i que diu que no és populista, no li fa res jugar aquesta carta, de vegades fins i tot més que Marine Le Pen.

No sabem del cert si Marine Le Pen o Nicolas Sarkozy se’n sortiran assumint el paper de Trump. Però després de la victòria del magnat, la política francesa no serà la mateixa. “No és la fi del món, és la fi d’un món”, ha sentenciat Marine Le Pen.

Els mitjans de comunicació francesos estan pendents de les anàlisis i reflexions dels col·legues nord-americans que estaven segurs de la victòria de Hillary Clinton; ha arribat el moment de fer examen de consciència també en aquesta banda de l’Atlàntic. Els polítics tenen atacs de pànic en veure que l’eix del debat polític s’ha desplaçat de les diferències esquerra-dreta a les opinions contraposades sobre la globalització o l’establishment.

L’historiador Pierre Rosanvallon es queixa que “molts demòcrates de soca-rel detesten el populisme però són incapaços d’entendre’n les arrels profundes”. No n’hi ha prou protestant contra les conseqüències del populisme, em va dir; també cal fer autocrítica. I Clinton, va assenyalar, no ha sigut gaire hàbil a l’hora de fer-ne.

A veure si els francesos ho fan millor.