Els límits de la mobilització
Després de l’Onze de Setembre d’enguany feia gràcia llegir les portades d’alguns diaris, en què es destacava la hipotètica punxada de la mobilització independentista. ¿Si 600.000 persones al carrer és una punxada, què passarà el dia que no punxem? Mai en la història d’Europa un país ha mantingut la reivindicació per la llibertat nacional de manera tan permanent, seguida activament per tanta gent. El clam dels catalans per exercir el dret a l’autodeterminació és un fet polític de dimensions colossals. Amagar-lo com fa Espanya, seguida per la resta d’Europa, no fa sinó engrandir-lo.
I, tanmateix, seria estúpid per part nostra no admetre que la mobilització té límits. No són els límits del nombre de persones que estan disposades a sortir al carrer, que de fet són moltes. Em refereixo als límits de l’efectivitat de la mobilització. Hi va haver un moment que ens vam arribar a creure que pel sol fet de fer sortir un milió o més de persones al centre de Barcelona, o pel fet d’enllaçar-nos de punta a punta del país, estàvem a tocar de la independència. Val la pena tornar a aquells dies, un per un, per veure’n la seqüència sencera, culminada amb la votació de l’1-O. L’independentisme va desembarcar amb una força descomunal i contundent a l’escena política del país; fins i tot global. Vam votar dues vegades. Vam derrotar pacíficament i cívica, al carrer, el desplegament de força espanyol. Des d’aquell moment, però, els fronts s’han estabilitzat. L’aplicació de l’article 155 de la Constitució, la presó, l’exili, l’ofensiva diplomàtica internacional, el judici i, d’aquí poques setmanes, la sentència contra els nostres presos polítics estableixen unes regles de joc noves, a les quals l’independentisme sembla que no s’acaba d’acostumar. Els partits, els que encara aguanten i els que estan en reinvenció permanent, s’han acostumat massa de pressa a l’ statu quo post-155, admetent de manera implícita -i a vegades massa explícita- la situació. Això sembla haver afectat l’estratègia unitària, l’establiment d’una lluita coordinada i pensada per fer que res no sigui possible sense posar per davant de tot la llibertat dels presos polítics i el retorn dels exiliats.
No em cansaré de repetir-ho: més de la meitat del legítim Govern del país està empresonat o privat del dret a tornar, sota l’amenaça d’un judici injust. És molt gros. Massa per convertir-ho en un adjectiu de la tasca política diària, i no en el primer gran objectiu de país. Entre el realisme polític i el cop abrandat al pit, cal trobar un camí nou per no caure en la inefectivitat. Val a dir que els discursos de les entitats cíviques durant l’Onze de Setembre tenien alguna cosa d’agònica, d’heroisme de derrota. Criticar la política, com si des de les entitats no se’n fes, és estrany. Desconec completament la relació que hi ha entre entitats i partits, però coneixent-ne molts dels dirigents, i sabent la relació personal que hi ha entre ells, no em puc creure que no sigui possible, malgrat les diferències, establir un pla comú i possible per fer front a la situació, i tornar a la iniciativa.
Els límits de la mobilització els posem nosaltres mateixos. Els fronts en què cal actuar estan ben definits: institucional català, institucional espanyol i internacional, judicial, opinió pública nacional i internacional; món acadèmic i de líders d’opinió nacionals i internacionals. Els familiars dels presos, els exiliats i les seves famílies han treballat molt i bé en alguns d’aquests camps. A vegades massa sols.
Llegim que ara es planteja un dia de vaga general la jornada posterior a la sentència. Que hi pot haver un acord de mínims... Està bé, però no n’hi ha prou. Cal desplegar intel·ligentment un pla d’acció coordinat, ben territorialitzat i sectorialitzat, en què tothom, partits i societat civil organitzada, faci pinya. No cal patir per la bona gent del país. Si Catalunya té un actiu, és la gent que organitza autocars, actes cívics i sessions informatives. Fem-los servir! Siguem generosos! Els límits de la mobilització els posem quan les crides a sortir al carrer tenen més aire de resistència que no pas d’ofensiva pacífica i cívica.
El que arriba a la gent del carrer esdevé estrany, fins i tot frustrant. El sentiment “ens han deixat desemparats” comença a campar entre moltes de les persones mobilitzades, i algunes de les ja desmobilitzades. Ens cal, doncs, un pla que aprofiti la mobilització de “només” 600.000 persones, que en recuperi moltes altres, i que posi aquesta immensa força, feta de persones disposades a sortir al carrer, a treballar amb efectivitat per assolir el que ens pertany: la dignitat i la llibertat.