Els límits de l’Europa merkeliana
El compte enrere del rellotge de Brussel·les no marca únicament el desenllaç d’una crisi que, a poc a poc, aboca Grècia cap a la porta de sortida. Els Vint-i-vuit estan a punt de decidir quin serà el llegat polític que Angela Merkel haurà escrit per a la Unió Europea. Les conseqüències finals d’aquesta Europa alemanya. Una Unió d’estats amb un poder central amb seu a Berlín. Una Europa que ha sublimat el rigor i l’austeritat i que ha investit la cancellera Merkel com a líder indiscutible d’una UE amb interessos, mentalitats i cultures polítiques contraposades. Merkel va emergir quan la UE més la necessitava. L’Alemanya que no tenia por de governar Europa, que ja no només exercia de poder econòmic sinó que també es va voler imposar com a poder polític i -amb la crisi ucraïnesa i la confrontació amb Rússia-, fins i tot es va apoderar del tempo i l’estratègia en política exterior. Però els límits d’aquesta Europa merkeliana estan a punt de portar la Unió cap a un escenari desconegut. Cap al trencament intern i la sortida gairebé inevitable de Grècia de l’euro. Alemanya, el país de les regles i l’aversió a la incertesa, ha sigut incapaç de conduir el caos imprevisible de la crisi grega, la reacció irada dels seus polítics i el desafiament d’una població extenuada.
Merkel és la líder indiscutible d’Europa però només perquè és incapaç de cedir poder, no pas perquè li agradi estar al capdavant de tots donant la cara. Ho va explicar de manera brillant Ulrich Beck en el seu últim llibre sobre la cancellera. L’anomenava “Merkiavel”. “L’actitud natural de Merkel en política és no decidir, esperar, i, quan totes les opcions són sobre la taula, tria la més pràctica, la que li aporti més beneficis. La resta de països queden atrapats pendents de Berlín i d’aquest maquiavelisme”, resumia Beck en una entrevista a l’ARA en plena crisi del deute.
El mètode Merkel comença a estar sota sospita, fins i tot a casa seva. L’exministre alemany Joschka Fischer carregava fa uns dies contra la cancellera per haver sigut incapaç d’evitar la polarització i de trobar una alternativa que permetés a tothom salvar la cara. “Culpo el govern alemany per haver arribat fins aquí”, deia l’antic líder d’Els Verds, perquè “no han discutit ni actuat com a polítics sinó com a comptables”. És la “Merkel dels números”, com la retratava fa poc el setmanari Der Spiegel en un reportatge sobre els fracassos de la cancellera a Grècia i Europa, la que s’ha amagat darrere el Fons Monetari Internacional, la troica i la tecnocràcia per imposar el seu model. Si era bo per a Alemanya havia de ser bo per a la Unió. Per això dissabte, després d’una setmana en xoc pel no del referèndum grec i quan semblava que es tornava a parlar de negociar, Berlín filtra convenientment un document que -simplificant- només posa dues alternatives sobre la taula: la sortida de Grècia de l’euro durant cinc anys per poder reestructurar el deute, o bé l’aplicació d’un pla de reformes immediat i la creació d’un organisme -inspirat en laTreuhand, l’agència que es va encarregar de privatitzar els béns de la RDA durant la reunificació alemanya- per gestionar un fons destinat a retornar el deute. Altre cop, el model alemany.
El xoc entre Angela Merkel i Alexis Tsipras no és un xoc econòmic. És, sobretot, un xoc polític. Per a Tsipras la política és la fórmula màgica per canviar qualsevol realitat, qualsevol norma o compromís adquirit. A Berlín el dret i el compliment de la llei és la base de tot. A l’euro, com a la UE, hi han convergit maneres d’entendre el dret, l’economia, la societat i la responsabilitat individual completament diferents. Divergències nord-sud, sobre la dilapidació de diner públic, la importància de l’estalvi, el pes de l’estat i el de la llei per als que no la compleixen. Tots els diners abocats aquests cinc anys per aturar la crisi han quedat devaluats per la falta d’un discurs clar i unitari, pels debats sobre els límits i el significat de la paraula solidaritat, per la imatge d’uns homes grisos redactant programes i auditant comptes mentre els líders europeus parlaven cadascú per als seus electors.
Aquest cap de setmana l’esquerda europea s’ha fet una mica més profunda perquè el que està en joc ara ja no és si Grècia continuarà o no a l’euro sinó “la nostra concepció d’Europa”, com deia el president francès, François Hollande. El nou front de batalla no és el deute grec sinó els límits del poder per reescriure la Unió.
