Els límits de l’espectacle
Vint-i-quatre milions de persones van seguir per televisió el primer debat organitzat per la cadena FOX amb els 10 precandidats republicans a la Casa Blanca per a les presidencials del 2016. El debat de primàries més seguit de tota la història i el programa amb més audiència que ha emès mai la televisió per cable als Estats Units. Uns 6 milions d’espectadors més van seguir el debat amb la resta de precandidats amb menys suports, que es van enfrontar en una mena de lliga de segona divisió unes hores abans del gran espectacle, així que la provocadora presència del multimilionari Donald Trump no justificava en solitari la magnitud global d’aquestes xifres. En els arguments del debat, però, no hi va haver sorpreses —els esperats atacs a l’avortament i a l’acord nuclear amb l’Iran, l’absència dels problemes racials i del canvi climàtic—, més enllà de la morbositat de la incorrecció, els insults i la grolleria d’un Trump convertit en l’estrella de l’antipolítica, en el fenomen aglutinador d’un determinat descontentament social.
Vist des d’aquest territori de partitocràcies, de presidents que parlen a través de pantalles de plasma per por a la premsa, i de debats pactats al mil·límetre, la FOX va organitzar un programa espectacle amb preguntes incisives, respostes breus, enganxades amb els periodistes i escarni dels contrincants. Un xou on les afirmacions de Trump, acusant Mèxic d’enviar immigrants violadors, els seus insults a les dones —i a la presentadora, Megyn Kelly, una de les muses catòdiques del conservadorisme, periodista influent i respectada que Trump acaba de sumar a la seva llista d’enemics— o els atacs a un veterà conservador com el senador John McCain, només contribuïen a reforçar la idea d’un gran reality polític, d’un teatre contra l’apatia que, a hores d’ara, molts republicans deuen dubtar que els hagi fet augmentar el suport electoral.
El debat de dijous passat a Cleveland va mostrar el millor i el pitjor del sistema electoral nord-americà. En aquest món on —com diu l’ambaixador Carles Casajuana— el poder és, sobretot, representació, la FOX va vestir la política d’entreteniment i els candidats van actuar per guanyar-se el suport dels donants i el favor dels espectadors. El poder no només s’exerceix, també te l’atribueixen. I Trump, conegut com a The Donald, empès per la seva vanitat, va acabar convertit en el bufó de l’espectacle. El to, les maneres i els arguments que li van garantir tots els titulars de l’endemà l’allunyaven també de l’etiqueta de presidenciable. Però, com escrivia fa poc un analista polític, a Europa Trump tindria un partit polític propi i, com a mínim, un escó al Parlament Europeu. La seva popularitat a les enquestes demostra que els Estats Units no estan al marge d’aquesta revolució del populisme, del discurs políticament incorrecte i la crítica a les elits i a les institucions —fins i tot si vénen d’un magnat que es vanta d’haver-se aprofitat de la crisi econòmica—. Milionari masclista com l’exprimer ministre italià Berlusconi. Xenòfob com el líder del UKIP, Nigel Farage. Crític amb el centralisme burocràtic i amb les elits del poder, com el líder de la dreta populista holandesa, Geert Wilders. Esmolat en la retòrica antiestablisment com l’italià Beppe Grillo.
Però el sistema nord-americà també és el de la confrontació de totes aquestes idees. Garanteix gairebé dos anys d’intensos debats, d’escrutini públic i privat de tots els candidats, de discursos en grans estadis i desenes de trobades amb votants al menjador de casa d’un simpatitzant durant els caucus. És un sistema que, com a mínim, garanteix que a la cursa presidencial s’hi arriba havent donat la cara en les distàncies curtes i davant les grans audiències. Enfrontant-te als teus, abans de convertir-te en el candidat de tots per derrocar el rival.
El discurs provocador de Trump i la idea de l’antipolítica no són nous als Estats Units ni al Partit Republicà. El Tea Party —que paradoxalment renega de The Donald— acumula anys guanyant poder, representants i suport a les bases republicanes. L’estrella política del magnat immobiliari podria acabar neutralitzada d’aquí pocs mesos. La popularitat com a mesura de l’èxit no té res a veure amb la fiabilitat i el respecte per la reputació. Són els riscos de la política espectacle. El xou de Trump no vol dir la victòria de Trump però encara cal veure el recorregut del seu discurs.