El conflicte que ha provocat el gag de Manel Vidal associant el PSC amb el nazisme, utilitzant el mem d’una esvàstica en una gràfica, no deixa de ser la simple conseqüència d’un seguit d’incoherències. Una clara banalització del nazisme sota el pretext d’una suposada audàcia fanfarrona, quan la broma no va més enllà de la destralada fàcil.
La primera gran incongruència és la de TV3, emparant-se en les ínfules d’una suposada modernitat, provocació i rejoveniment com a reclam per captar espectadors a la desesperada. Van fitxar per a un late night un equip que compta amb alguns professionals que s’han fet populars per l’agressivitat del seu humor, portant-lo més enllà del políticament incorrecte per caure en la vulgar ofensa feridora. La ingenuïtat de la cadena, que volia un humor “que no fos blanc però que no traspassés uns límits”, és majúscula si es pensaven que l’agraïment per l’oportunitat laboral podria contenir la fatxenderia d’uns humoristes que sense la temeritat no marquen les diferències. TV3 devia esperar que es limitarien a la trapelleria de disparar contra qualsevol àmbit que no fos el polític i que això produiria un efecte Hamelín en el públic més canalla, que sintonitzaria TV3 en massa. Ara la cadena ho soluciona acomiadant Manel Vidal com a gest d’exemplaritat, convertint-lo en el cap de turc d’un reguitzell de despropòsits que van començar amb una decisió imprudent de la mateixa direcció. Sígfrid Gras va fer una aposta que posava en risc els límits del servei públic, no els de l’humor. I qui juga amb foc es crema.
La segona gran incoherència és la de la direcció del Zona Franca i la del seu presentador, Joel Díaz. Va ser lamentable, dijous, veure el programa tan irreverent i provocador convertit en un espectacle dòcil i conformat tot i l’amic defenestrat. Ni piu sobre el tema. Només quan Díaz va lamentar la humiliació que li suposava calçar-se unes crocs com els metges de la sanitat pública, va apuntar: “Ja no em ve d’aquí”. Aquesta és la gran irreverència del Zona Franca: rosegar les dents. Un programa que presumeix de desafiant i d’impietós practica allò que deia Groucho Marx: tenen uns principis, però, si els toquen el crostó, en tenen uns altres. Van d’antisistema però esperen que la tele pública els aplani el camí. I per això es converteixen en bons minyons després de sacrificar un company. La irreverència del Zona Franca és de la senyoreta Pepis. La del “puta” i “subnormal” cada dues frases, riure quan una col·laboradora parla de com netejar-se el forat del cul i fer el ploricó perquè van tard i els paguen poc.
El gag de Manel Vidal és humor, per descomptat. I és lliure de repetir-lo tantes vegades com vulgui. I fins i tot de defensar-lo i assumir-ne amb dignitat les conseqüències. Igual que el Zona Franca, que pot tirar la pedra i, aniquilat el company, amagar la mà en benefici de la continuïtat del programa a la tele pública, de la qual reneguen però que és on volen ser. Més que deixar-nos clars els límits de l’humor, ens ha quedat clar quins són els límits de la irreverència del Zona Franca.
