Acaben de fer-se públics els resultats de les proves PISA que es van fer el març del 2022. La davallada ha estat general a tota l'OCDE i aquesta circumstància caldrà analitzar-la amb molt de deteniment, entre altres motius perquè n’hem sortit especialment malparats. Una explicació consoladora seria atribuir la patacada únicament als efectes de la pandèmia; no crec, però, que en sigui l’única causa. El problema té arrels més fondes i ha posat en relleu les febleses dels anomenats “miracles educatius”, des del cas finlandès al, com sempre menys conegut, de Portugal.
Fa poc João Costa, ministre d’Educació de Portugal, en una entrevista publicada en aquest diari, ja rebutjava el terme miracle per referir-se als avenços en educació registrats a Portugal en els darrers 20 anys. Feia bé, perquè les dades PISA 2023 són inquietants també per a aquest país: un descens de 15 punts en matemàtiques, de 15 punts també en comprensió lectora i de 7 en ciències, sempre en relació amb l’anterior informe, de 2018. S’eixampla a més a més, i això em sembla especialment preocupant perquè és el reflex d’una realitat social, la bretxa entre els “millors” estudiants (7%) i els que no arriben al llindar establert (30%).
Hi ha, però, unes quantes dades incontrovertibles sobre el sistema educatiu portuguès que cal recordar: l’ampliació de l'escolarització fins als 18 anys (amb un itinerari de formació professional inclòs i al mateix nivell de l'humanístic, el científic i l’artístic, una qüestió que algun dia ens hauríem de plantejar aquí seriosament perquè, entre altres virtuts, ajuda a treure l’estigma de la formació professional), la disminució en un 40% de la taxa d’abandonament escolar, la implantació d’activitats extraescolars gratuïtes i l’augment del percentatge de matriculació a les universitats.
De fet, aquesta millora té unes arrels molt fondes. Durant la dècada de 1990 Portugal va veure clar que prioritzar l’educació era essencial per a la modernització d’un país que venia d’una llarga dictadura, d’una terrible guerra colonial i d’una revolució mítica, i que, després d’algunes convulsions i batzegades polítiques, acabava d’entrar a la Unió Europea amb els avantatges econòmics que això comportava i també amb nous deures cap als ciutadans. D’aquesta manera la xarxa pública escolar, que acull el 90% de l’alumnat, va endegar un ambiciós programa de “regeneració”, visible d’entrada en la millora amb els fons europeus de les instal·lacions escolars i en el programa de digitalització, tot i que caldria repensar-ne els efectes i la dimensió.
Aquesta reforma no ha estat mai exempta de polèmica. De fet, tan bon punt s’han conegut els resultats fets públics aquesta setmana algunes veus s’han afanyat a dir que aquestes proves les han fet alumnes educats amb el currículum de Nuno Crato (exministre d’educació del PSD, un partit de centredreta), que prioritzava els continguts sobre les competències. D’altra banda, les vagues del professorat, que han sovintejat en els darrers dos anys han posat de manifest que aquest col·lectiu està molt descontent i que ha estat la baula feble i més pressionada del procés de reforma. Un professorat envellit, la mitjana d’edat del qual és de 52 anys, sotmès a molta pressió institucional i social i que encara arrossega les grans retallades de salari de la crisi econòmica de 2012. Entre aquests docents, especialment els d’ensenyament secundari, se senten veus que posen en qüestió els magnífics resultats de Portugal a les proves de 2015, que van ser les millors de la seva història. Afirmen que es va ser menys exigent amb els continguts i amb l’avaluació per tal de crear un “miracle estadístic” basat en la pràctica d'entrenar els alumnes amb els models d’examen de PISA com si es tractés d’una competició esportiva. D’altra banda, la gran autonomia de les escoles, en principi una bona idea, les posà a competir entre elles pels millors resultats d'una manera una mica massa neoliberal i va contribuir a crear aquesta desigualtat entre els “millors” i els “pitjors” que s’ha fet palesa en la darrera edició.
Malgrat aquestes ombres, però, i tot i l’ensopegada de PISA 2022, crec que l’èxit educatiu portuguès és una realitat. Hi ha avenços indubtables, com no considerar el domicili familiar el primer criteri per a l’escolarització, sinó les necessitats socials o educatives especials per tal d’evitar que algunes escoles esdevinguin guetos, i, molt especialment, l’ampliació de l’educació obligatòria fins als 18 anys, que hauríem de tenir en compte. A Portugal, terra de sopes meravelloses, fa vint anys que va fent xup-xup una reforma educativa que, com a mínim, hauríem de conèixer millor.
