No, la cultura no ens fa necessàriament més feliços, ni millors persones, ni més dignes, ni més humans, per repetir alguns dels tòpics més habituals. De fet, hi ha grans intèrprets musicals, excel·lents escriptors, cèlebres artistes plàstics i cineastes que han estat i són assetjadors, pederastes, maltractadors, xenòfobs, antisemites, catalanòfobs... i fins i tot reconeguts filòsofs filonazis, malgrat ser tots gent de molta cultura. Posar-hi noms seria ben fàcil.
Tampoc llegir no ens fa automàticament més intel·ligents, ni més grans, ni més lliures, com solen afirmar les campanyes que promouen la lectura. Tots coneixem molt bones persones, felices i dignes, intel·ligents i lliures, humanament admirables, que si no són analfabetes, tenen una escassa competència en tot allò que solem entendre per cultura. No es pot esperar tant de la cultura i la lectura perquè en el fons de tot hi ha una condició humana i uns determinants socials que, per a bé o per a mal, les precedeixen i acompanyen.
Per això, tampoc no és cert que l’educació pugui canviar-ho tot, com sosté l’eslògan del principal lobi escolar del país. L’escola –i en general l’educació– també pot servir per mantenir-ho tot igual, o fins i tot per fer recular nacions senceres. És una obvietat que tota educació té pare i mare ideològics, i pensar que és possible i desitjable uniformitzar –autoritàriament i amb criteris polítics– un sistema educatiu al gust d’uns pocs, fins a emmascarar la diversitat de desafiaments existents i de possibles respostes, és irresponsable i és un engany. I, en particular, és il·lús creure que l’escola mai podrà eliminar totes les desigualtats personals i socials d’entrada. Tant de bo n’hagi esborrat algunes de sortida!
La contraposició demagògica que fa aquest lobi escolar entre que l’educació –a Catalunya– sigui un dret o sigui una loteria, indueix a errors i falses expectatives. Que l’educació sigui un dret no evita la loteria de les profundes desigualtats de partida. Primer, perquè la família, el país o el barri on naixem, des del punt de vista educatiu, sí que és una qüestió de bona o mala sort i no desapareixen anant a escola. I segon, perquè que a primària un mestre ens hagi sabut lligar els aprenentatges amb l’autoestima, o que a secundària hàgim ensopegat amb una professora que ens hagi fet estimar les mates o la física –o avorrir la història o la literatura-, també és una loteria que cap sistema educatiu pot evitar. Com és una rifa que a la universitat trobis un referent intel·lectual i personal que marqui tota la teva vida professional.
No estic discutint el desig de voler fer de la cultura, la lectura o l’escola un trampolí a favor del benestar i la prosperitat personal, primer de tot, de cada individu. I, òbviament, tampoc no discuteixo que la cultura, la lectura o l’escola puguin ser palanques a favor d’una societat més justa, crítica i lliure. Però sí que discuteixo que els objectius estrictament socials –m’és igual si són els que dicta el mercat de treball, la submissió babaua a la IA, les que imposen les ideologies igualitàries o les meritocràtiques, o de qualsevol altre tipus– passin per davant de les necessitats que tenen els alumnes com a principals destinataris de tot aquest combat. És de sentit comú que els dos propòsits haurien d’avançar alhora, sí. Però condicionar l’esforç i el progrés personal individual als propòsits col·lectius penso que porta al fracàs en tots dos terrenys. I és obvi que hi ha orientacions pedagògiques sotmetent tot allò que és personal a vagues idealitats col·lectives.
Entenc que els que es dediquen professionalment a la cultura, a l’art, a escriure llibres o a l’ensenyament, sobretot els que s’hi dediquen amb passió –i que en viuen, esclar–, en destaquin totes les virtuts i en cantin totes les excel·lències. Però si no en reconeixen les limitacions i febleses, si les expectatives que hi dipositen són excessives i desmesurades, si la utilització de la cultura, la lectura o l’escola es volen posar al servei d’ideologies igualitaristes menystenint el paper de la voluntat, l’esforç i les aspiracions personals, sense voler-ho, es fan fracassar.
A l’escola no se li pot demanar que resolgui totes les desigualtats socials. Les ha d’atendre, pot mirar de reduir-les, però no les podrà fer desaparèixer del tot. Ni crec que se li pugui exigir que aquest sigui el seu principal objectiu sense abocar-la a un fracàs col·lectiu. Els desafiaments escolars demanen menys proclames pedagògiques fabricades fora de l’aula ateses amb respostes burocratitzades. I cal més realisme, més atenció individualitzada als casos extrems amb consciència de les pròpies limitacions, i sobretot molta més atenció a l’experiència quotidiana de mestres i professors. Això sí que en dignificaria el treball davant de la societat!
