La visió més freqüent de les constitucions és la que aporten els juristes; són els encarregats de dictaminar si una determinada mesura té cabuda o no en el text aprovat. Des de la sociologia, però, les veiem d’una altra manera: una Constitució és l’acord al qual arriben les diverses forces socials en un moment concret; és una situació de relatiu equilibri entre els diversos interessos que s’institucionalitza perquè no es pot estar sempre mesurant forces. Ara bé, els equilibris sempre són precaris; i, de fet, quan una Constitució és votada, ja hi ha, habitualment, alguns partits polítics que no s’hi senten prou representats, i que es proposen canviar-la. Si s’aprova, però, vol dir que l’acord ha estat majoritari, i que s’espera una situació estable durant un cert temps.
Vista així, una Constitució és, per tant, una mena de termòmetre de la força relativa de cada classe social, de cada grup d’interessos, de cada opció política. Les ambigüitats habituals en els redactats constitucionals són les que li donen una certa flexibilitat, un marge a la interpretació que pot permetre reajustar les forces relatives. Quan un grup ha augmentat el seu poder, la interpretació sol ser forçada per donar cabuda als seus interessos. Si la correlació de forces ha variat molt, la Constitució ja no serveix, i s’ha de revisar o fer-ne una de nova.
Quan es va aprovar la Constitució del 78, molta gent va pensar que es quedava curta en moltes de les reivindicacions que s’havien expressat en aquells anys. El poder dels franquistes, recolzat en un exèrcit i en unes institucions que s’havien construït a la seva mida, era encara enorme i molts creien que s’anava massa lluny. Propostes fonamentals van haver de ser retirades o matisades. Tal com estaven les coses, va ser gairebé un miracle que s’aconseguissin canvis tan importants com els que es van produir, per exemple amb l’estat de les autonomies.
L’aprovació va ser majoritària, però molta gent va pensar que era un acord momentani, un començament per aconseguir allò que es podria obtenir més tard, especialment en l’àmbit de l’autogovern. Mentrestant, de l’altre cantó hi havia qui ja pensava que calia centralitzar de nou el poder de l’Estat. L’estira-i-arronsa va començar immediatament, i quan a Catalunya es pensava que es podria augmentar l’autonomia, venia alguna clatellada, com la Loapa o la sentència del Constitucional contra un nou Estatut aprovat entre nosaltres. Els avenços s’han aconseguit, sobretot, a partir de la necessitat d’aliances per formar el govern central, com en el cas del PP l’any 1996. Aquesta ha estat la via de progrés de l’autogovern, mentre d’altres intents, com la violència en el cas d’ETA, han mostrat portar als enfrontaments i a la desgràcia, sense cap possibilitat de millora.
On som ara?
L’alternança de governs de dreta i d’esquerra en els 45 anys transcorreguts mostra que la relació de forces entre ambdues opcions polítiques no ha canviat gaire en aquest temps. Allò que ha canviat és la força relativa dels nacionalismes. La dissolució de les reivindicacions històriques de Catalunya i el País Basc en l’estat de les autonomies, totalment necessària en aquell moment inicial, ja que altrament tothom hauria combatut les diferències, ha acabat mostrant la seva insuficiència, sobretot davant els intents de reversió. I aquest fet és el que modifica l’equilibri anterior i tendeix a reforçar els partits d’esquerres, més proclius a la descentralització. Fixeu-vos: dels 16 diputats d’Aliança Popular, només 8 van votar la Constitució; ara, els seus hereus, el PP, la reivindiquen a totes hores –quan els convé, esclar– i en fan una arma per contenir les demandes nacionals. Vol dir que l’equilibri possible s’ha desplaçat cap a l’esquerra, encara que només sigui pel pes dels nacionalismes, que ha augmentat respecte de 1978. Alhora, però, tot indica que aquest desplaçament no és encara suficient per arribar a un nou pacte constitucional.
Aquesta és la direcció del canvi en la relació de forces: convé no afeblir-la. Sabem quina és la resposta de la dreta quan perd poder: tirar pel dret a sang i a foc, literalment o figuradament. La tendència majoritària de futur, per moltes raons, és la de l’afebliment dels Estats que hem conegut. Però serà difícil i s’ha de fer bé, mesurant les resistències.
Deixem-nos de rampells, sisplau; cal paciència, humilitat i clarividència per seguir avançant en la direcció d’acabar amb autoritarismes i centralismes cada dia més obsolets. Tot fa pensar que amb el canvi climàtic i l’esgotament de molts recursos ens esperen moments difícils, i cal que les forces de progrés no dispersin els seus esforços en enfrontaments superficials i partidistes.
