28/05/2018

Oblida’t de mi, Google

Dra. en sociologia, experta en transformació digital i impacte social, EsadeUna vegada em van dir que tot el que puja a internet “mai no en baixa”. Des de llavors em preocupa com aquest registre constant, minuciós i etern, sacseja l’ideal de memòria i identitat. I m’explico.

Inscriu-te a la newsletter Comprar-se la democràciaLes opinions que et fan pensar, t’agradin o no
Inscriu-t’hi

Quan vaig començar a treballar temes de privacitat el 2013, ens miraven amb cares estranyes cada vegada que intentàvem generar consciència sobre el tema. Les respostes més habituals eren titllar-nos d’exagerats o bé etzibar-nos el clàssic “I a mi què, no tinc res a amagar”. En els últims 5 anys hem vist usos i abusos per part dels proveïdors de serveis d’internet i dels estats. També hem pres consciència de les escletxes de seguretat com les Celebgates, després que l’estiu del 2014 uns 'hackers' filtressin milers de fotos de famoses del núvol d’Apple. Les usuàries havien esborrat feia mesos aquelles imatges dels seus mòbils. En moments així ens adonem que tot això és com un bumerang. I el més inquietant de tot: no sabem com torna ni quan.

Cargando
No hay anuncios

Les grans tecnològiques GAFA (Google, Apple, Facebook i Amazon) ens han convençut que la vida amb elles pot ser més fàcil, còmoda i barata, però també molt més transparent. Alhora hem començat a entendre les conseqüències de viure envoltats de dispositius que prenen nota de tot el que fem, llegim, comprem, ens interessa o ens amoïna. No és estrany que el 2017 repuntessin les vendes del llibre ‘1984’, en què Orwell explica el Gran Germà i la Policia del Pensament. Una altra advertència la trobem a 'Data & Goliath', l'obra en què Bruce Schneier retrata les batalles entre corporacions per recopilar les nostres dades i controlar els nostres mons.

Cargando
No hay anuncios

Si ‘controlar’ sembla un terme massa fort, us recomano un passeig per l’eina “La meva activitat” de Google. És ben bé com si algú hagués estat escrivint el vostre diari personal anotant tots i cadascun dels llocs on heu estat, per quins carrers heu passat, quines coses heu buscat, amb qui heu quedat, quants aniversaris heu celebrat i amb qui us envieu els e-mails més íntims. L’exercici més curiós, però, el fareu si aneu a l’apartat de configuració dels anuncis. Aquí és on et poses davant del mirall que Google ha creat per a tu, d’acord amb el que creu que t’interessa i el que no, per ensenyar-te anuncis més interessants. I quan diu més interessants en realitat heu d’entendre que els anuncis més rellevants són els que clicaràs amb més probabilitat i acabaràs comprant, perquè, esclar, ells cobren als anunciants per cada clic exitós.

El primer cop que ho vaig fer, l’estiu del 2016, en aquest mirall comercial hi vaig trobar una mena de Frankenstein que tenia poca cosa a veure amb mi. Tinc desactivada la geolocalització, esborro les galetes sovint i intento fer servir el mínim possible els serveis vinculats al compte de correu. Els que estàvem conscienciats des del principi jugàvem amb avantatge perquè –tot i que tampoc ens llegim les polítiques de privadesa, no hi ha qui les entengui– sabem que per defecte volen totes les nostres dades però que hi ha maneres de limitar-ho.

Cargando
No hay anuncios

D’alguna manera em fa pensar com això ens aboca a la memòria obligatòria. Si bé la ment humana treballa de manera selectiva, la memòria digital de selectiva no en té res, sinó que més aviat ho guarda tot per si de cas en algun moment li fa servei. En aquest punt és on se’ns revela que poder esborrar el propi rastre obre la porta a la llibertat. Experimentar amb l’espontaneïtat, travessar límits, jugar expressant-nos i equivocar-nos és necessari. Poder rectificar també. Tot això és més fàcil quan les paraules se les endú el vent. Però quan la vida passa en un aparador digital que et recorda constantment el tuit desafortunat d’un mal dia, arriscar-se és més complicat que aplicar-se l’autocensura. Encara més quan se’n fa ús políticament.

La bona notícia és que s’acosten canvis. El dret a l’oblit, inclòs en la nova regulació europea de protecció de dades, ens torna d’alguna manera la clau d’aquesta porta. El primer precedent ve del 2014, quan la cerca de Google continuava mostrant la notícia d’una persona com a morosa quan ja havia eixugat el deute. Imagineu-vos, anys després d’alguna cosa que heu superat, poseu el vostre nom a Google i continua apareixent al primer enllaç aquell “jo” que voleu deixar enrere per seguir endavant, trobar feina o buscar parella.

Cargando
No hay anuncios

Ara podrem reclamar què saben de nosaltres i limitar-ne el registre. Però sobretot hem de seguir madurant socialment el delicat equilibri entre oblit i memòria, perquè també hi haurà fets reprovables que val més que no s’esborrin mai.