Lídia Heredia i la vida que passa de llarg

Aquest dissabte, al Telenotícies, vèiem Lídia Heredia a Filadèlfia comprovant els estralls del fentanil en la societat nord-americana. El fort increment de morts per sobredosi en els últims anys s’atribueix a aquesta droga i Heredia visitava Kensington, un barri del nord de la ciutat, que reflecteix la gravetat d’aquesta situació només caminant pels seus carrers. La corresponsal de TV3 explicava també com la xilazina, un tranquil·litzant veterinari que es combina amb el fentanil, ha perjudicat encara més els addictes. Heredia es movia per Kensington acompanyada d’una associació que facilita ajuda i tractaments contra la sobredosi. Heredia va mantenir sempre l’anonimat de tots els entrevistats. Impressionava, per exemple, com un nou consumidor, el Rich, parlava amb certa lleugeresa sobre la facilitat de trobar fentanil. La periodista observava de prop com els voluntaris ajudaven a desinfectar les nafres a la pell dels malalts provocades per la xilazina. “Miris on miris, els embenatges ja formen part del paisatge”, informava Heredia. Només calia un pla general d’una cantonada per mostrar als espectadors diverses persones amb apòsits als braços que delataven el problema massiu d’aquesta pandèmia del fentanil i la xilazina. En un últim pla de la crònica, Heredia explicava com la necessitat de consumir superava la por de morir. Aleshores, ensenyava com, en contrast amb aquelles imatges devastadores, un tren de passatgers circulava ràpid per sobre d'un pont del barri de Kensington: “Cada deu minuts la vida passa de llarg per sobre dels seus caps”, concloïa la corresponsal.

En aquell mateix Telenotícies també vam veure la feina d’un equip de TV3 que ha viatjat fins a Lampedusa, en una setmana en què han arribat més de deu mil migrants a l’illa. La primera imatge mostrava dues fileres llarguíssimes de persones esperant als vorals del camí mentre la càmera passava pel mig. Txell Feixas explicava: “Les autoritats han traslladat fora de la visibilitat més directa dels ciutadans i sobretot dels turistes aquest operatiu. Just aquí al darrere, el que tenim és una platja paradisíaca plena de turistes, sorra blanca, aigües turqueses, totalment alienes a les imatges”. L’equip de periodistes entrevistava alguns dels migrants: “No hi ha ningú que pugui néixer, viure i envellir en aquesta pobresa sense quedar ferit. Per això acceptem enfrontar-nos a la mort al mar”, deia un home al micròfon de TV3.

Totes dues cròniques serveixen per reivindicar aquest periodisme que mira de prop, que s’acosta als fets, que busca els detalls i que escolta. En aquest cas eren dues situacions dramàtiques, però no és això el que dona valor a aquesta feina informativa. Totes dues notícies es podrien explicar des de la distància, a través d’agències, amb imatges d’altri. Però és la sensibilitat, la capacitat per donar un punt de vista, que ho avalin periodistes a qui donem crèdit i sabem com treballen, el que commou. Perquè fa que aquestes realitats ens semblin més properes. Si no, com deia Heredia, també correm el risc que la vida passi de llarg sobre els nostres caps.