Líders i liderats
Que hi ha persones amb una capacitat innata de liderar és indiscutible. En tota situació, per més desestructurada que estigui, indefectiblement apareix algú que energitza els altres amb la seva voluntat i genera un camp de forces. Aquest individu personalment pot agradar més o menys, però no se'n pot qüestionar el lideratge. Si la voluntat no hi és o resulta feble, no sembla lògic atribuir-ho a la tebiesa de la mobilització. Perquè, si bé el lideratge floreix en situacions de màxima perplexitat, per quallar en una eficiència qualsevol exigeix capacitat de decisió, intensitat de convicció i sentit de l'oportunitat. Si fem taula rasa de les simpaties de cadascú i ens atenem als resultats del 25-N, em sembla impossible regatejar a Oriol Juqueras aquelles tres condicions. Venint d'on venia, la seva reconducció d'ERC ha estat una exhibició de bon sentit polític.
Com la demoscòpia anunciava una victòria espectacular de CiU que no es va produir, alguns comentaristes van inferir que el moviment per la independència havia fet llufa. Aquesta conclusió parteix de premisses discutibles. En un seguit d'articles sobre el tema, el professor Àngel Castiñeira ha emprat la metàfora del surf per explicar que l'electorat hauria deixat passar la cresta d'una onada excepcional al novembre. En el darrer d'aquests articles, l'autor recordava una frase meva del 29 de maig de l'any passat, en què deia que el president Mas tenia un poble al davant que anava més ràpid que el seu govern. Crec que els esdeveniments de l'Onze de Setembre em donaren la raó. El dia dotze Mas s'enfilà a l'onada just quan la cresta acabava de passar, i en el si de l'ona va viatjar fins on ho permetia una mar considerablement arrissada. Aquella onada era efectivament la bona, com es lamenta el professor Castiñeira; calia pujar-hi.
Per entendre el desfici actual hem de partir de l'obvietat que el lideratge de Mas va arribar lleugerament però decisivament tard, i aquell retard passa factura al procés. L'inesperat gir independentista de Convergència a meitat de legislatura i l'enroc unionista d'Unió han acabat generant una tensió insuportable dins la federació, que tard o d'hora acabarà o per desarticular-se o per reconduir el procés cap a la legalitat espanyola, passant per damunt el cadàver polític de Mas. Per això Sánchez-Camacho burxa en aquesta llaga. I Convergència reacciona, com sol fer-ho, xiulant al vent. Si Mas hagués apostat públicament per la independència abans de l'Onze de Setembre, endreçant el partit i jerarquitzant la coalició d'acord amb el pes polític real dels socis, o bé reduint-la quirúrgicament, el seu lideratge hauria sortit reforçat de les urnes. La possible pèrdua d'un nombre indeterminat de vots d'Unió era immaterial comparada amb la dels vots procedents de la crisi d'ERC, vots que per administrar bé calia tenir-ne present la condicionalitat. Però encara mésgreu que l'error aritmètic en si, és no haver copsat la necessitat de reformar Unió, donant suport al seu sector crític, o sacrificant-la en nom d'un missatge dreturer, que hauria esvaït els dubtes d'uns electors escamnats per anys de retòrica i estratègies dilatòries.
Però en política, com a la vida moral, les decisions i les indecisions són per sempre. Hi ha gestos definitius. El que compta, ara, és el marge de maniobra. De les tres qualitats del líder, Mas ha demostrat, finalment, haver la capacitat de decisió, i ningú que no sigui un sectari li ho pot escatimar. Cal veure si també posseeix la intensitat necessària per encomanar la fe en la independència enmig d'un ofec fiscal sense precedents. En canvi, el seu sentit de l'oportunitat és francament dubtós. En encetar la transició cap a l'estat propi, Mas no hauria de dependre de diputats que el converteixen en víctima del xantatge d'un Duran i Lleida que el PP té ben agafat pels Pallerols. Ni hauria de pair, com un gripau més, l'escàndol del diputat europeu d'Unió desautoritzant la política del president en desmarcar-se públicament no sols del diputat de Convergència sinó del grup català ras i curt. El professor Castiñeira té raó: cal bescanviar el tarannà de resistent pel de guanyador. Però per fer-ho hem de sortir del cercle de guix de la lògica enemiga, de les raons que no són sinó comminacions disfressades de legalitat. Els que s'entesten a reclamar garanties adjectives a la independència o estan íntimament vençuts o no estan pel que fan. La llibertat ara mateix no vol condicionaments. I malgrat el rescabalament de la botifleria des del 25-N, la voluntat del poble no afluixa i si calgués repetiríem l'Onze de Setembre corregit i augmentat. Hi ha líders, hi ha onada; el que fa patir són els equilibris damunt la taula de surf i, a mesura que va passant el temps, l'efecte en l'opinió del posicionament de certes formacions mancades del més elemental sentit de la veritat.
