Com liderar l'economia catalana?

Sovint quan es tracta dels reptes econòmics del nou govern català parlem del finançament, i aquesta no és l'única carpeta i ni tan sols la més important. Sens dubte és la que farà més soroll polític i mediàtic i discutirem fins a l’infinit si el que s’acorda és “singular”, si el “cupo” empobreix les altres comunitats autònomes o si l’acord final és més o menys consensuat pel conjunt de l’Estat. El tema donarà per a molt, ja que el poc definit acord amb ERC fa que aquests puguin parlar de “concert econòmic” i, altres, d’una millora del finançament dins el sistema comú. Però més enllà d’una qüestió que està molt carregada de simbolisme, hi ha la necessitat que el país disposi d’una política econòmica pública, que els agents empresarials i socials sàpiguen a què volem jugar col·lectivament, quins són els objectius i de quins instruments es dotarà el país. Hem viscut molt temps, massa, sense una estratègia i un horitzó econòmic de futur. Més que el predomini del laissez faire, hi ha hagut deixadesa en nom d’arribar a utopies fantasioses amb les quals ja s’arreglaria tot. I no anem tan bé. Vivim del turisme i d’activitats intensives en mà d’obra. Els efectes, baixos salaris i cada vegada una major desigualtat i descomposició social. Agradi o no, la societat es construeix des de l'economia, encara que no només amb ella. Els amants d’analitzar la situació des del PIB es troben raonablement satisfets. Creixem un 3% interanual, 1 dècima per sobre de la mitjana espanyola, i també per sobre de l’europea. Si fugim de simplismes, cal que sapiguem que creixement no té a veure directament amb desenvolupament, i encara menys amb benestar. El PIB és una falsa pista.

Una primera dada que ens hauria d’alertar és que disminueixen les exportacions, cosa que posa en dubte la nostra productivitat, així com la competitivitat. El creixement és augment del turisme, de la logística i del comerç. Els salaris mitjans són baixos i la desigualtat ha agafat una dimensió que provoca situacions d’exclusió, alhora que la impossibilitat, fins i tot de les classes mitjanes, d’accedir a l’habitatge. Hi ha serveis avançats, de caràcter tecnològic, però la major ocupació en aquest camp no és per a hipsters i expatriats tecnos, sinó per a empleats de Glovo i similars. Falta un veritable impuls als sectors productius, especialment industrials, que aportin valor afegit i riquesa. Si el salari mitjà en el sector turístic són 17.000 euros, a la indústria són més de 40.000. No pot ser que l'única aposta, a còpia de deixar fer, sigui un sector que en realitat dona una falsa sensació de riquesa, però que resulta empobridor. La reindustrialització és una política imprescindible, i s’ha de fer de manera intel·ligent, tot canviant la noció d’uns polígons industrials que estan plens de comerç i logística, per crear ecosistemes industrials avançats de manera planificada. Cal fer apostes clares per sectors d’activitat en què som competitius: farmacèutic, sector sanitari, metall-mecànic... I també transformar el potent sector agroalimentari cap a una major sostenibilitat, la incorporació de tecnologia i l'augment del seu valor. També millorar-hi les condicions de treball. Tenim una gran ciutat sobre la qual es pot fer pivotar un potent sector de la innovació i del coneixement. Cal reforçar-ho com a objectiu i pensar que l’automoció té un futur menys esplendorós del que va tenir a Catalunya.

Caldrà, doncs, que el nou Govern fixi objectius i estratègies clares, i això no és només funció de la conselleria d’Economia. Té a veure amb una Educació que, avui dia, i tal com expressen els resultats, no té l’enfocament i l’exigència adequats. A la formació professional se l’ha tret de l’estigmatització, però ara resulta que no hi ha prou oferta de places. Té a veure amb les universitats, els fonaments de les quals casen poc amb les necessitats de l’economia i la societat, i el nivell d’exigència dels graus no és el que hauria de ser. Està vinculat a empresa, en la mesura que cal consensuar però donar directrius clares en relació amb quines són les prioritats de país. Tant l’empresariat com la resta d’agents socials el que volen són polítiques explícites i comprensibles per a la consecució d’objectius compartits. L’economia i la societat catalana requereixen lideratges i projectes de futur que, des de fa temps, no han tingut. Les necessàries mesures relatives a la fiscalitat, la tramitació dels fons europeus o les contribucions socials són més assumibles en la mesura que responguin a un projecte de país. És aquí on es pot posar en valor l’esforç per reforçar els pilars de l'estat del benestar que poden assegurar un futur democràtic i inclusiu que, amb tanta confusió i descontent, ara està seriosament qüestionat.